El dia que vaig conèixer Laporta

El 2007 vaig presentar Joan Laporta a la Universitat de Stanford amb aquestes paraules, ara traduïdes de l'anglès: “La presidència de Joan Laporta no ha estat mancada de controvèrsia. Se'l percep com el primer president des de la Guerra Civil que ha tornat al club la seva identitat catalana. Potser encara no ha aconseguit que Ronaldinho o Eto'o parlin català, però puc assegurar, perquè ho he vist, que fa pocs anys, quan el Barcelona va jugar contra el Hertha BSC Berlin, en alguns carrers de la capital alemanya hi havia cartells que demanaven cortesia als seguidors de l'equip local. Deien, literalment, «Ve el Barcelona. Demostra respecte, aprèn català!» Però Joan Laporta no sols ha tornat el club a les seves arrels catalans; també ha estès aquests arrels de manera global.”

Quan vaig pronunciar aquests mots sols feia unes hores que havia conegut Joan Laporta i encara no havia escoltat la seva conferència. Va ser una al·locució magnífica, en què va exposar la indissolubilitat de la relació entre el club i del país, segellada per la imatge dels dos presidents, Sunyol i Companys, poc abans de ser abatuts per l'espanyolisme més salvatge i intransigent. El mateix que estigué a punt de clausurar el club i liquidar el país.

Van haver de passar 67 anys perquè un catalanista tornés a presidir el club desacomplexadament. La naturalitat amb què els darrers anys el FC Barcelona ha tornat a representar el país, sense l'ambigüitat que hi esmerça, per exemple, el consistori municipal del mateix nom, no ha estat considerada normal per tothom. Amb Laporta el Barça esdevingué la màxima institució catalana, més popular a casa i més respectada internacionalment que la mateixa Generalitat. És per aquest èxit diplomàtic, viscut per alguns com una suplantació, que la seva presidència no podia estar lliure de controvèrsia, i per això també que arribés a un pas de patir una moció de censura que no s'ha plantejat, en canvi, al desastrós president del govern. Això passava escandalosament la temporada que l'equip va guanyar més títols en tota la història del club. No podent abatre Laporta a la Sierra del Guadarrama, ho han intentat amb el mètode més usat en democràcia: amb artilleria mediàtica, la d'allà i la d'aquí.

El Barça tornarà a celebrar victòries. però el llampec—diguin-li rampell si volen— que l'ha fet brillar els darrers set anys es trobarà a faltar. Ara que torna a ser “de tots”, hi ha un risc molt alt que ja no sigui res més que un club.

Paradoxalment, els que han denunciat Laporta per fer política des del club són els que s'han afanyat a fer una lectura política de les eleccions. Segons ells, Laporta hauria perdut un plebiscit. No seré jo qui judiqui si els socis han votat en clau d'eleccions al Parlament. Ara, suposant que una majoria hagi fet seu el dogma del president entrant i vulgui rebaixar la catalanitat a quotes digeribles pels poders fàctics, encara no hauria dit res sobre el futur de Joan Laporta. Si el soci ha pretès desfer el lligam entre futbol i política, això voldria dir que ha votat en clau esportiva i es reserva el cartutx polític per al novembre.

Certament hi ha una esquizofrènia electoral catalana; però també podria passar que els que mouen els fils de l'opinió haguessin decretat la mort política de Joan Laporta. Ja ha demostrat una vegada el que és capaç de fer a cops d'entusiasme. Perquè no hi torni, ha esdevingut urgent parar-li els peus.