Ampliació del Prat? Parlem-ne...

Altre cop es torna a posar damunt la taula l’ampliació de l’aeroport de Barcelona per allò que pugui esdevenir un centre de connexió intercontinental i que tingui les prestacions que una gran infraestructura de país es mereix. El seu caràcter estratègic ningú el pot discutir, i és per això que una gran majoria dels sectors econòmics i loobies empresarials veuen amb molt bons ulls la proposta i no entendrien que es desaprofités aital oportunitat.

Però el Prat es va construir damunt un antic delta que ha reculat a mesura que l’aeroport s’ha anat fent gran. I ara, amb aquesta ampliació, caldria una nova dentegada. El dilema d’un país que se situa en l’òrbita de les civilitats més avançades és brutal: com conjuminar el tenir un aeroport de darrera generació com ja disposen altres països competidors, i a la vegada no trair els objectius de sostenibilitat que haurien de guiar totes les nostres actuacions, i molt especialment les dels governs.

El combat que es preveu entre favorables i contraris a l’ampliació l’intueixo francament desigual i difícil de sostenir si les mirades dels que ho veiem amb recança no van més enllà de les prop de 400 ha de la reserva de la Ricarda i Ca l’Arana, que són les que ara es troben amenaçades. O dit en altres paraules, si el nou aeroport és una prioritat de país, també ho és el manteniment i la recuperació d’un rosari de zones humides que en les darreres dècades s’han anat perdent, sovint sota la més gran de les indolències. Si el seu propòsit –l’aeroport de Catalunya– és considerat transcendent, el nostre objectiu –la biodiversitat del planeta– hauria d’entendre’s com a sublim.

Molt poques vegades els moviments conservacionistes han tingut a les seves mans una cosa que interessi tant als poders econòmics i polítics com per fer-los seure en una mateixa taula a negociar. I no sé fins a quin punt és estratègicament raonable mantenir posicions dogmàtiques, davant la possibilitat de plantejar compensacions que de cap altra manera ni han arribat ni arribaran mai al conjunt del territori.

Perquè, se sap que l’estany de Vilaüt, la joia de la corona del parc dels Aiguamolls, és encara en mans privades gairebé 40 anys d’ençà de la seva protecció, fet que dificulta que hi hagi aigua bona part dels mesos de l’any? Es coneix com se’n veuen de limitats els aiguamolls de Pals per l’activitat privada que s’hi fa a les seves vores, tot i ser reserva natural ja fa més d’una dècada? Que no s’entén que el delta de la Tordera només pot mig revifar a cops de temporal pel fet de trobar-se encaixat entre equipaments d’acampada? Com seria el Baix Penedès amb les Madrigueres del Vendrell plenament restaurades com a zona humida? Com podria millorar el delta de l’Ebre si algunes de les seves finques es gestionessin sota interessos públics i d’acreixement de la biodiversitat? Quants antics estanys escampats arreu té el país, i que es podrien adquirir i recuperar amb inversions gairebé ridícules però que no hi són ni s’esperen? Qui de nosaltres no ha imaginat mai les meravelles que faria en determinats paratges de la costera si disposés del simple pressupost que val fer una rotonda?

I és que no hi ha cap negociador capaç de saber revertir un just percentatge de la inversió mil milionària que es preveu al Prat en el conjunt de les zones humides del país i en els mateixos aiguamolls del Llobregat? O encara algú té dubtes de com en podria ser de defensable i comprensible per tothom –també per les elits econòmiques–, obtenir recursos per la recuperació del patrimoni natural, i que fins ara ni tan sols hem pogut somniar? I si és així, no hi ha un cert grau d’irresponsabilitat al sostenir la doctrina del no passaran, sovint postulada per aquells que són incapaços de distingir un pollancre d’un bernat pescaire?

El dia que el president del Cercle d’Economia parli amb entusiasme a l’empresariat català de la recuperació de la tortuga d’estany a les basses de la Fonollera o del corriol que trafega per la desembocadura del Gaià, haurem començat a convèncer. Mentre només esdevinguem reivindicatius i ens mantinguem acomodats dins la trinxera, continuarem essent la consciència d’un país que tothom creu necessària però que ningú vol ser. Pensem-hi i siguem astuts. Tal vegada l’amenaça pot esdevenir oportunitat.