Toleràncies irreversibles

Una processó de subsaharians carregats de motxilles i farcells recorre les platges, paren les mantes amb la mercaderia a les places i carrers, s'escampen per vagons de tren i estacions de metro per oferir ulleres de sol, rellotges, bosses i moneders, roba, bijuteria, pel·lícules, música... Tot a l'última moda, gairebé tot falsificat, piratejat, de baixa qualitat, produït a la Xina o a altres tallers piranyes del món, transportat i distribuït als venedors per xarxes organitzades. La majoria d'aquests quincallaires de la pseudomodernitat són immigrants clandestins, sense papers, amb la por al cos. Practiquen una venda ambulant il·legal, sense control, sense garantir res del que venen. Perjudiquen el comerç legal, deprecien les marques imitades, vulneren lleis, reglaments, ordenances municipals...

La repressió policial no se'n surt, conté amb prou feines un fenomen ubic i complex, se'ls foragita d'un indret i apareixen en un altre. A l'estiu el fenomen adquireix proporcions considerades alarmants per als directament perjudicats i molestos per a molta gent. Dos ajuntaments –fins ara–, el Vendrell i Calafell, han claudicat i han pres la decisió imaginativa, però irregular i, probablement, equivocada per l'efecte crida i l'efecte extensió que provocarà, de pactar amb una singular associació de venedors il·legals de la zona a fi de concentrar el problema en espais urbans delimitats, convertits així en una mena d'Encants de la falsificació.

El Conseller d'Interior de la Generalitat, Joan Saura, va estimar raonable, en un primer moment, la mesura adoptada pels dos ajuntaments. El rebuig posterior dels gremis afectats i d'altres ajuntaments i la desautorització final del govern no evita la sensació que s'ha passat de la tolerància passiva a la tolerància expressa, a una forma semioficialitzada de tolerància, exportable a altres manifestacions de permissivitat. Algunes tan madures i consentides com l'aparcament de motos damunt les voreres, les pintades i els grafits, l'oferiment, i de vegades la pràctica, de sexe a la via pública, els tubs d'escapament trucats de ciclomotors i motos, les tones de brossa a les platges i als carrers després de celebracions multitudinàries... tot formalment prohibit a les ordenances municipals de convivència i civisme o en normes de rang superior.

No són equiparables, aquestes i altres toleràncies semblants, en el sentit de la gravetat, però la gènesi de les toleràncies és la mateixa. Sempre hi ha hagut un inici de la pràctica de quelcom prohibit –les primeres motos damunt les voreres, els primers top manta...–, que s'ha deixat passar per apatia, per desistiment de funcions de l'autoritat fins que el que és tolerat adquireix tanta envergadura que esdevé irreversible. ¿Ara qui serà capaç de fer fora els milers de motos de les voreres i restituir aquestes als vianants; qui acabarà amb la massiva venda ambulant il·legal? Desconfieu del partit polític que digui que ho farà si continua governant o si arriba a governar.

A banda dels perjudicis materials que causa la pràctica prohibida i tolerada, hi ha el perjudici polític de la pèrdua de credibilitat de l'autoritat i de la norma. Si es consent una determinada vulneració, ¿per què no se n'haurien de consentir d'altres? I així fins a la devaluació global de les normes. I és absurd parlar de tolerància zero, cosa que permet suposar que per sobre del zero hi hauria un grau de tolerància acceptable. En democràcia, la norma es compleix íntegra o es canvia.

Però no sols les autoritats fallen. Hi juga també, i molt, la complicitat d'una part de la població. Reprenent el cas de la venda ambulant il·legal, la complicitat ciutadana és per acció de compra o per omissió de rebuig. A ull nu i a peu de platja i de carrer els quincallaires venen poc, però venen prou per seguir deambulant amb la mercaderia. La picaresca és compartida per compradors que busquen aparença a bon preu: una bossa Louis Vuitton per 40 euros, unes ulleres de sol Dolce & Gabbana per 20 euros, la darrera pel·lícula estrenada sense passar per taquilla.