Companys, no és això

Fa molts anys, a la fi dels setanta, el gran cantautor català Lluís Llach, a qui admiro profundament, no només com a músic sinó també com a persona, i amb qui he tingut l’oportunitat de compartir més d’una conversa a l’ombra d’un arbre, va escriure la cançó que, considero, defineix millor la desventura dels nostres temps. Li va posar per títol “Companys, no és això” i la va incloure en el seu LP El meu amic la mar. En ella, el poeta es lamentava, entre altres coses, del comerç que es feia amb els nostres drets i, en una reflexió profunda, es deia i ens deia que no era això pel que van morir tantes flors.

Doncs bé, n’hi ha prou amb obrir el periòdic i repassar les notícies del dia per a comprovar que les seves paraules no sols no han perdut vigència, sinó que, a pesar nostre, són més actuals que mai en la història de la nostra curta democràcia.  Els drets fonamentals, reconeguts en la Constitució i desenvolupats en desenes de lleis orgàniques, estan sent gradualment limitats sota consignes ornamentals que, no obstant això, recorden els temps més foscos dels règims autoritaris que van assolar Europa. La llibertat d’expressió, de moviment, el dret a la lliure creació artística, a la intimitat o el dret a la seguretat o a la manifestació pacífica i sense violència posseeixen avui un contingut més reduït que el que tenien antany.

Vostè pot parlar, per descomptat, però haurà de cuidar-se molt de fer-ho sobre certs temes delicats en els quals el dubte no té cabuda. Està criminalitzat. Certs temes en els quals la seva opinió ha de ser aquella que el poder polític o econòmic, que és el mateix, li ordeni. Perquè si no, perquè si vostè gosa contradir els nous dogmes laics que imperen, si no s’agenolla i adora els ídols de fang que han col·locat en els altars, es convertirà en un enemic de la pau i la felicitat col·lectives. Es convertirà en un pària. Vam veure-ho amb el tema predilecte dels dos últims anys, amb les mesures restrictives de drets fonamentals que, paradoxalment, després van ser declarades inconstitucionals. I ho veiem avui, per exemple, amb l’anomenada llei trans, que no admet debat perquè la mera disconformitat amb algun dels seus postulats implica per se l’adquisició pública de la ignominiosa condició de transfòbic. Prohibicions a discreció. No fumi, no begui, no mengi carn. Sigui vostè un asceta, com els monjos del passat. Ajusti el seu comportament als cànons morals contemporanis. I, al revés, imposicions sense fonament afavorides per polítics sense formació i sense ofici, encara que amb massa benefici. Els mateixos que, utilitzant la vella tècnica de la distracció, centren el debat públic en assumptes estèrils. I tot per a no perdre els seus privilegis, per a fer-nos oblidar el que realment importa. L’augment fins a l’estratosfera del preu del pa, de la cistella de la compra, de la gasolina, de la llum, del gas i, per descomptat, de l’habitatge, les quatre parets i el sostre inassolibles per a la immensa majoria dels joves, que mai podran formar la seva pròpia família.

Ens divideixen en vermells i blaus, en verds o liles, en esquerres o dretes. I aquí, a Catalunya, en independentistes o espanyolistes. Com si res més importés, com si fóssim simples productes als quals és necessari etiquetar i col·locar en la prestatgeria de qualsevol supermercat. I mentrestant s’apropien de les nostres consciències i instauren l’odi al proïsme, a qui pensa diferent, al que discrepa. Aquesta és la seva arma, la discòrdia, el permanent conflicte entre els iguals per naturalesa, entre els germans. La clau és l’educació. Per això s’obstinen a redissenyar-la en cada quadrienni. Per a privar-li de la seva necessària estabilitat. Es redueixen els programes de les assignatures, substituint les lletres per dibuixos. I les grans obres de la literatura universal, abans de lectura obligatòria, són reemplaçades per pamflets de quarta fila escrits pels adeptes al règim. La filosofia és vilipendiada. Se censura Jean-Paul Sartre, Michel Houellebecq, Henry Miller. 

Perquè, no ens equivoquem, l’educació és l’única cosa que ens fa lliures. I una societat formada, educada, és molt més difícil de manipular. En canvi, una població illetrada, idiotitzada, obeirà fàcilment amb la consigna adequada, quan soni el xiulet. No pot haver-hi democràcia si no es comprèn la grandesa d’aquest sistema polític, si no s’entén el funcionament de les institucions, si no es coneixen els drets fonamentals que la Constitució, com a ciutadans, ens atorga. Reivindiquem, doncs, una educació de qualitat. Tornem a les biblioteques. Obrim de nou els llibres. I, una vegada formats, gaudirem de les eines indispensables per a defensar-nos. Qui sap. Pot ser que, si ho fem, el mestre Llach compongui una altra cançó que comenci dient “Companys, sí que és això”.