Memòries d’un nen de l’Estany

Quim Español, arquitecte i escriptor, ha publicat fa ben poc la seva tercera bella i fascinant novel·la, la més autobiogràfica de totes: Un lloc en el temps (Barcelona: Edicions de 1984, 2022, 217 planes).

Evoca la seva infància a Mata, a tocar de Banyoles. Hi descriu un món agrícola desaparegut, dens i acolorit. Un món que amaga un drama de sorda però terrible repressió política. La pintura precisa i preciosa de paisatges –com el mateix llac de Banyoles– hi és ben present.

En el record, la salvatge llibertat del camp es contraposa a les obligacions de la ciutat, començant per l’escola.

No us parlaré massa de la novel·la. Ja ho fan i ho faran els crítics autoritzats. Vull simplement posar l’accent sobre la seva forma d’aproximar-se a l’ofici d’escriure, en el qual, no cal dir-ho, excel·leix. Com ha demostrat si ens hem d’atenir a la seva producció, ben polifacètica.

Joaquim Español cada setmana ens envia, a uns quants privilegiats, unes píndoles literàries, fragments molt curts sobre com entendre la poesia o la prosa.

Per aquest motiu, i no és petulància, puc parlar amb un cert coneixement de causa del seu gust literari, a partir dels autors i autores amb els quals dialoga espiritualment, si podem dir-ho així. I un dels principals, i no se n’amaga gota, és Marcel Proust. Qualsevol lletraferit sap què representa Gilberte Swann en la vida de l’autor d’A la recerca del temps perdut.

Quan l’escriptor retroba inopinadament, més de mig segle després, en una llibreria de Barcelona arran de la presentació d’un llibre seu, la nena que havia estimat de petit vora l’estany de Banyoles, quan “els dies que se’n van encara no fugien”, i que va “perdre amargament” de la nit al dia, la dedicatòria que li fa va adreçada a la Gilberta Swann. L’afectada, una dona gran que “emanava aquella bellesa fràgil i sorprenent que a vegades algunes dones madures conserven”, “va agafar el llibre, va llegir la dedicatòria i va somriure. Després es posà seriosa, potser amb un deix de malenconia, el tancà i se’n va anar sense dir res”.

Conec, doncs, una mica els paràmetres estètics d’un Quim Español, sobretot perquè ell els ha explicitat de moltes maneres. Fins i tot es permet donar consells com quan li fa dir al crític literari Harold Bloom que “a les portes del segle XXI Meridià de sang em sembla l’obra imaginativa més impressionant entre totes les dels escriptors estatunidencs vius”.

Però també puc parlar amb cert coneixement de causa del món d’infant i jove de l’autor d’Un lloc en el temps perquè, mal sigui una miqueta, en formo part. No endebades, em comptava entre els amics de l’escriptor de la “classe militaritzada” de la preparatòria de l’Institut de Girona d’aquells cinquanta:

“No hi havia alegria ni repòs en aquella classe militaritzada en la qual tampoc hi havia temps per fer amics, tot i que n’hi vaig conèixer alguns –en Pere Solà, l’Enric Ansesa, en Joan Roure, la Dolors Sobrequés, rossa com un ram de ginesta– que anys més tard van ser bons camarades, però que durant aquell curs d’ingrés no vaig tenir ni tan sols l’avinentesa de conversar amb ells més enllà de quatre paraules apressades [...]. Però sobretot l’abandó de Mata, encara que fos per uns mesos, era l’abandó d’allò que més estimava a la vida [...]. Perquè els camps fructífers, les feines agràries, els amics, el croquet, l’estany, els jocs constants de la nostra imaginació excitada, i tantes altres coses eren la felicitat en estat pur”(p. 96).

Cal agrair a en Quim Espanyol que ens hagi fet reconnectar amb aquella Girona grisa però entranyable dels anys cinquanta i amb aquell Institut de Batxillerat del capdamunt del carrer de la Força, un institut que per a un nen d’onze o dotze anys “era suportat amb resignació, encara que amb poques alegries”.

Un lloc en el temps, com tota la bona literatura, s’ha de llegit i fruir unes quantes vegades. Cada cop amb noves sensacions. És escrit de manera intimista, amb un romanticisme contingut que no amaga sentiments però que mira de controlar-los.

D’altra banda, per als lectors d’un país com el nostre d’arrels tan profundament agràries, aquest llibre té la virtut de fer-nos pensar en el canvi abismal en la forma de viure i veure el món de les nostres comunitats pageses des d’aquella època en què, quan tocava, es feia la verema i “els carros carregats de raïms negres anaven amunt i avall de les vinyes fins a les cases, allà els abocaven a les semals mentre els agricultors es descalçaven i es rentaven els peus per trepitjar els gotims” i on “una vegada extret, el líquid es buidava a les botes. Quasi totes les cases tenien un soterrani i a través d’una trapa, les baixaven amb cordes allà, plenes per a la maceració i la fermentació a la penombra dels cellers”.

A Un lloc en el temps hi retrobareu la innocència i la llibertat –que no té preu– dels infants, el valor de l’amistat, el misteri de la maldat sense aturador que s’acarnissa en i amb els perdedors de la guerra, però, per damunt de tot, un tresor autobiogràfic, un regal d’or per a la historiografia cultural memorialista de la postguerra catalana.

Llegiu i fruïu aquest llibre, si us plau!