No en tinc ni punyetera idea

Que no passi un dia sense que donis la teva opinió de merda, canten, en castellà, Los Punsetes. Molta gent ha convertit aquesta idea en un axioma i així és com ens veiem envoltats dels tot terrenys de l’opinió. Gent que opina de la covid, de l’amnistia, de conflictes a l’Orient Mitjà i de la cria dels musclos salvatges. Ens hem acostumat a veure homes opinant sobre la regla de les dones, gent que menja carn dos o tres cops al dia dissertant sobre el hàbits dels vegetarians, o gent mimetitzada amb el sofà donant lliçons de senderisme. Opinar de tot, i a totes hores, s’ha convertit en esport nacional. Les opinions de merda s’estenen com una taca d’oli per les xarxes, on sovint s’amplifica el mal, i el cunyadisme s’encarrega de la resta. Que estem d’acord, només faltaria, que la llibertat d’expressió és sagrada, però aquest dret fonamental no s’hauria de confondre amb el dret a opinar a la lleugera. Perquè pot ser molt sa callar una opinió quan manca una part de la informació o la que es té pot estar distorsionada. Com també és molt saludable dubtar, i fins i tot escoltar i llegir una mica –arribats aquí, no és que n’anem sobrats– abans de sentenciar. Que fins i tot canviar d’opinió pot ser beneficiós per a la salut mental i per al conjunt del planeta. Sobretot els que opineu per fabricar odi, calleu una estona. O, encara millor, calleu per sempre. Que sí, que tenim clar que l’opinió és lliure, però això no ens hauria d’inhibir de tota responsabilitat sobre allò que diem. No sempre ens podem escudar en un aquesta és la meva opinió. Que tal vegada penses que té molt de mèrit tenir opinió de tot, però potser hem arribat a un punt en què el més revolucionari seria dir: “Doncs mira, d’això no en tinc ni punyetera idea.”