El museu guanya

La revista ‘Werk’ ha donat una notícia extraordinària: l’any 1978, els museus alemanys van rebre un nombre de visitants superior al nombre d’espectadors que van assistir als partits de futbol de la lliga estatal. I no es pot dir que els alemanys no s’interessin pel futbol ni que aquesta activitat esportiva tingui poc èxit a Alemanya: els seus equips ocupen llocs molt destacats en les competicions internacionals.

Val la pena de repetir-ho, d’intentar comprendre el fet: hi ha molts alemanys que van al futbol, però encara n’hi ha més que van als museus.

He visitat alguns museus d’Europa i dels Estats Units, i confesso que, a més de sentir-me atret per l’obra exposada, el que sovint m’ha captivat més inesperadament ha estat el concepte de museu, la seva instal·lació, el clima vivent que han aconseguit de crear-hi. Suposo que cal tenir en compte dos factors. En primer lloc, la “humanització” del museu, que ha anat perdent aquell caràcter de “tomba” de l’art, de fred cementiri d’obres mestres que ha estat tan criticat. No es tracta simplement de penjar obres en unes parets despullades, sinó de presentar el contingut del museu d’una forma agradable, pensada i instructiva, que afavoreixi –sovint amb l’ajut de textos adients– la comprensió del visitant. Són museus, a més, que tenen una cafeteria –a vegades fins i tot restaurant–, biblioteca, llibreria i punts de venda de material artístic, sales de descans, jardins...

Afegim-hi el segon factor: que són cèntrics. Els grans museus de París, de Londres, d’Amsterdam, de Milà, de Nova York, són a tocar d’estacions de metro o parades d’autobús. Fins i tot és fàcil trobar-te’ls quan passeges distretament per la ciutat. No cal anar-hi expressament, vet aquí un dels secrets. És clar que hi ha gent que hi aniria, a veure un museu determinat, fos on fos, i és possible que entre els alemanys n’hi hagi molts d’aquesta mena. Però estic segur que deuen tenir els camps de futbol més lluny del centre de la ciutat que els museus, exactament el contrari del que passa a Barcelona: el camp del Barça i el de l’Espanyol són més a l’abast que la Fundació Miró i el Museu d’Art de Catalunya. Jo crec que va ser un encert, doncs, instal·lar el Museu Picasso al carrer de Montcada en comptes de dur-lo també a Montjuïc.

Si arriba un dia que el futbol alemany decau, ja saben què han de fer: muntar a cada museu una pista annexa de futbol-sala, per tal de revifar el gust per la pilota entre l’allau de museistes; lògicament, aquí hauríem d’aprofitar els grans espais perduts dels estadis per a muntar-hi exposicions d’obres cedides pels museus de la ciutat. Per tal que mai no fos possible aquell acudit: “–Hem anat a veure Toulouse-Lautrec…” “–Ah, sí? I qui ha guanyat?”