Ai, caram, caram…

Comentava amb un pagès, l’altre dia, la quantitat d’ocells que corrien prop de la casa. “Hi ha molts pardals”, vaig dir, amb la por d’errar-la. Però em semblava massa escandalosament ciutadà dir “molts ocells”; els barcelonins parlem d’ocells i d’arbres, mentre que el pagès sempre concreta: “Mireu aquella garsa”, “més enllà de la roureda”… És la mateixa precisió que el ciutadà utilitza quan diu al taxista: “Pari darrera del 127”, i no “pari darrera d’aquell cotxe”.

Vaig tenir sort: eren pardals, efectivament. Val a dir que el risc era petit, perquè en aquest rodal –i a tot Catalunya– el pardal és l’ocell més corrent. Dir “pardal”, doncs, no compromet gran cosa ben al contrari de dir, per exemple, pinsà, passerell, cadernera, verdum o mallerenga.

Mentre miràvem les evolucions dels pardals, l’amic pagès m’explicà que abans no se’n veien tants, de pardals, prop de la casa. Ho atribuïa al fet que abans hi havia més terres conreades, on els pardals trobaven el gra. L’abandó de molts camps ha fet que aquest ocell, que ja vivia de l’home, s’hagi instal·lat pràcticament a casa seva. “Mireu amb quina confiança s’acosta”, em feia observar el pagès. I efectivament, un pardal saltironejava a tocar els nostres peus i se n’anava a picar un enciam.

Un veí, barceloní com jo, que havia plantat un cirerer, m’ha volgut ensenyar l’obra dels pardals. “¿Has vist mai una feina tan ben deixada?”, m’ha dit amb admiració. En arribar aquest cap de setmana, s’ha trobat que totes les cireres havien desaparegut… però els pinyols continuaven penjant a l’arbre, perfectament nets i pelats. Un extraordinari treball d’artesania del bec. El ciutadà s’ho agafa amb aquesta filosofia: “No vull pas lluitar-hi, al capdavall aquest món és el seu, i jo sóc l’intrús”, però el pagès no s’ho mira de la mateixa manera. Quan li faig saber que s’ha publicat un reial decret declarant que el pinsà és una espècie protegida, ha mogut el cap i ha enlairat les celles, com dient: “Ja anem bé”. El pinsà és cantaire, i és tradició a Catalunya engabiar-lo i celebrar concursos de cant. El decret ha estat molt mal rebut pels afeccionats, que es veuen obligats a renunciar a aquest costum secular.

El pagès continua movent el cap i diu: “Ai, caram, caram… De manera que, al pinsà, el protegeixen… I al pagès, qui el protegeix? ¿Potser em voleu fer creure –diu, sense abaixar les celles– que jo he de respectar els ocells que vénen a fer mal?”. “Jo només us dic el que he llegit…” “Ai, caram, caram…” S’estintola al portal de la casa, encreua els braços i acluca una mica els ulls, mirant enllà, mentre remuga: “Un reial decret, dieu, a favor dels pinsans…”