La Xina ha despertat

Aquell febrer del 1972 el president Nixon s’enlairava en l’helicòpter des dels jardins de la Casa Blanca iniciant un històric viatge a la Xina de Mao Zedong. Els vuit dies d’estada de Nixon a la Xina van ser retransmesos en directe per la majoria de les televisions americanes. S’encetaven les relacions diplomàtiques entre dues potències desiguals i es dibuixava un nou panorama global. La Xina tenia poc més de 600 milions d’habitants, era un país endarrerit pels disbarats de la Revolució Cultural maoista i per una població rural que vivia en la pobresa, la ignorància i l’estancament. La guerra del Vietnam era el malson de tots els presidents americans des de Kennedy. Es lluitava per defensar el règim corrupte de Saigon, però la realitat és que es lliurava una guerra contra la Unió Soviètica, que era l’enemic a batre en aquelles obsessions per rearmar-se mútuament amuntegant míssils balístics que no servirien de res. La Guerra Freda es va guanyar amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989 sense disparar un sol tret.

El que més impressionava d’aquella Xina rudimentària eren els centenars de milers de pequinesos que anaven en bicicleta. Hi havia poquíssims cotxes en la primera visita de les sis que he fet a aquell país que avui disputa l’hegemonia global als Estats Units. La pobresa uniformada amb la sòbria i gris vestimenta maoista, amb cares famèliques i camperols llaurant la terra amb eines preindustrials, contrasten amb la modernitat que s’observa en un país que competeix amb l’Amèrica de Donald Trump en els àmbits econòmic, militar, tecnològic i de recerca.

Res feia pensar que en tres generacions el gegant asiàtic compliria aquella premonició que s’atribueix a Napoleó que “quan la Xina desperti, el món tremolarà”. La Xina ha despertat i mira de fit a fit l’hegemònica potència dels Estats Units. És la gran fàbrica del món que exporta coneixement, construeix infraestructures arreu del planeta, ha crescut econòmicament malgrat la desacceleració econòmica, l’envelliment de la població i la bombolla immobiliària, i és el primer soci comercial de molts països. No exporta ideologia sinó productes. La penetració en les economies de nacions endarrerides és colossal.

És un gegant econòmic i tecnològic en ascens, amb ambicions globals però amb dependències crítiques i límits estructurals. Una dada indicativa és que en els últims quatre anys s’hi han llicenciat més d’un milió d’enginyers. L’aposta per la recerca i la innovació ha estat una de les obsessions del partit comunista, que amb més de 80 milions de militants governa la Xina cada cop amb més eficàcia. El pare polític i intel·lectual d’aquesta gran transformació fou Deng Xiaoping, que deia que “no importa que el gat sigui blanc o negre, sinó que caci ratolins”.

Aquest creixement econòmic amb una decantació tecnològica espectacular ha estat acompanyada per un desenvolupament militar que vol atansar-se a la potència de la defensa dels Estats Units. El Washington impredictible de Donald Trump no minvarà de sobte l’hegemonia nord-americana en tots els àmbits. Els Estats Units continuen sent la primera economia mundial en PIB nominal. El dòlar, malgrat les turbulències dels darrers mesos, manté el control del sistema financer global a través de les institucions financeres que s’inventaren fa vuitanta anys i que tenen el control últim de Washington. Gran part de les innovacions tecnològiques mundials tenen patent americana. Hi ha 64 submarins nuclears nord-americans dotats de míssils de creuer i balístics que solquen les aigües de mars i oceans.

La pregunta que cal fer-se en aquest moment històric és si Donald Trump vol seguir liderant les democràcies occidentals o si es replega en una visió de fer més gran i més rica Amèrica. D’això va precisament el moviment MAGA, afluixant o eliminant els vincles que han permès que els Estats Units tinguessin el lideratge global no només per la seva força i per la seva potència econòmica, sinó principalment pel soft power, el poder tou, que ha fet més atractiu el sistema de vida americà que la majoria dels altres models. Més important encara, s’ha de veure si la deriva de la presidència nord-americana tendeix a un cert autoritarisme excloent i deixa de prioritzar les llibertats internes a les universitats i a les institucions acadèmiques sense deixar que actuïn els contrapesos i els mecanismes d’autocorrecció que sempre han modificat els possibles abusos del poder executiu. En definitiva, es tracta de si Trump es tanca en la torre d’ivori d’un autoritarisme populista.