Un ensurt a les escombraries

Ja hi tornem a ser. Ja tenim una altra anècdota ridícula per incloure en el catàleg de desgavells que s’estan produint a la ciutat de Girona a causa de la desastrosa gestió de les escombraries.

Diverses escoles d’art, música, dansa, idiomes, reforç escolar o robòtica de la ciutat, van descobrir recentment que la taxa d’escombraries se’ls disparava amb unes xifres insostenibles. En alguns casos, la pujada era de més del 300%. Centres que pagaven al voltant de 600 euros anuals ara havien d’abonar rebuts de fins a 2.331 euros. L’angoixa provocada per l’anunci de la taxa va ser tal que els centres es van unir en una carta oberta a l’Ajuntament i van denunciar la seva situació, fet que va propiciar que la premsa se’n fes ressò.

L’Ajuntament de Girona va respondre. I va explicar als centres privats que poden demanar que la tarifa sigui segons la generació real de residus a través d’una instància. Segons el consistori, l’ordenança ja incloïa aquesta possibilitat. I també, segons el consistori, l’Ajuntament ja s’ha posat en contacte amb les acadèmies per informar-los sobre la qüestió, a més d’obrir una instància específica a l’apartat de tràmits del web municipal perquè les activitats econòmiques puguin sol·licitar que se’ls apliqui la tarifa segons la generació real de residus.

Així doncs, per enèsima vegada, el ciutadà ha hagut de reaccionar davant una mesura –mal anunciada– que augmenta l’angúnia provocada pel calvari que sofrim en la recollida de residus. I el que és pitjor: l’Ajuntament no farà res per posar-hi remei. Hauran de ser els centres gironins els que hauran d’entrar a la web i demanar-ho.

Potser hauria estat més encertat preveure, d’entrada, que aquestes activitats no havien de ser posades en el mateix grup d’altres tipus de negocis. Potser hauria estat considerat tenir en compte que són empreses familiars, creades per autònoms, que defensen dia a dia el seu sou i que ofereixen serveis, recordem-ho, essencials com l’art, la música, la dansa o el reforç escolar. Potser els hauríem pogut estalviar l’ensurt. “First time right”, diuen els anglesos. Fer-ho bé a la primera. Però no. Es llança la pedra, s’amaga la mà i s’espera que sigui el ciutadà el que detecti i resolgui el problema.