Com ens hem de veure. Resulta que Xi Jinping és el nou far d’occident per una teoria molt simple, la del descartament. En qualsevol sobretaula d’aquests dies, quan apareixen els noms de Trump, Putin i ja no diguem de Netanyahu, el català assenyat mira el mapa del món i ja només queda una superpotència que no sigui sinònim de caos, inseguretat i crisi global.

Sembla que hagin passat ja mil anys del Petit llibre roig de Mao, la revolució cultural, la revolta dels estudiants a Tiananmen o la covid. Malgrat que som conscients que allò és una dictadura amb totes les lletres, estem en un punt en què l’enveja al seu sistema polític i econòmic s’escampa com la pólvora que van inventar ells mateixos. No només això. Per exemple, en la batalla dels aranzels amb Trump desitgem que finalment el president i tot el seu país acabin de genolls davant el que havia de ser el nostre principal enemic universal, el Partit Comunista Xinès.

Tots coneixem algú que ha visitat la Xina, o hi estudia o hi treballa. En parlen meravelles. No hi ha pobresa. No hi ha delinqüència. La tecnologia és superba. Els transports són extraordinaris. Les imatges d’infraestructures semblen d’un altre món. La seva intel·ligència artificial és millor que la nostra. Ciutats de 30 milions amb harmonia. La contaminació està baixant arreu. Exploren l’espai. Volen la pau...

Comparat amb la misèria que s’exposa cada dia als mitjans i a les xarxes del nostre propi país, allò d’allà sembla el paradís. A Europa ens despertem cada dia esmorzant bombes a Ucraïna, genocidi a Palestina i decrets del sonat de la Casa Blanca.

No fa pas gaire parlàvem a casa d’anar uns dies a Nova York. Ara, ni de broma. Molts d’altres han decidit el mateix. I els xinesos ho saben. Fa dies que l’algoritme em proposa turisme a Xangai. Res no és casualitat.