El botí

El primer que van fer, el 28 de gener del 1939, quan les botes feixistes van entrar al pis principal del número 35 de la ronda Universitat, va ser requisar la bandera; la senyera amb la inscripció de l’entitat, amb lletres majúscula d’un blau tramuntana: Aliança Nacional de la Dona Jove. A Quan érem capitans, Teresa Pàmies explica que van estar més d’una setmana discutint el nom entre les representats d’ERC, d’Estat Català i de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Trobaven excessivament col·loquial “noies”, com si només els faltés el davantal, i algú alcés la veu amb un “Maca, posa’m un got de vi”. També perquè alguna ja havia superat el llindar del que es considera una vaileta. Algú va proposar “pubilles catalanes”. “Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d’Hereus de Catalunya; és reaccionari, companyes”, assenyala la Pàmies. Tampoc agradava el mot “companyes”. L’hivern del 1938, un grup d’afiliades va visitar els soldats republicans destinats a Vilanova de Meià, a la Noguera. I es van intercanviar banderins i riures. Fins l’any 2021, la bandera de les dones, de les minyones, de les companyes, de les que no volien ser pubilles, era a l’Arxiu de Salamanca. Desposseïdes del que representen, fent-les servir com a tapamobles o per treure la pols i fins i tot escapçades, les banderes són el símbol del que s’ha perdut i el trofeu que s’enduen els de sempre; els que sempre guanyen, que ja no porten botes sinó togues i continuen rapinyant el botí.