Camuflatge

Avui, si encara fos viva, la Galàxia hauria fet anys. Era una yorkshire que pesava un quilo, amb la llengüeta sempre a fora i les orelles dretes i atentes a tot. Aquest quilo d’amor em va salvar la vida quan aquesta va perdre tot el sentit. La Galàxia era honesta, bona, germana protegida de la Xinxeta, afecte màxim. Quan jo mirava de camuflar les emocions –que sempre han tingut tendència a dansar per una muntanya russa mal muntada de base–, ella venia i m’entenia més que bona part dels humans que he conegut. Van ser setze anys no només de companyia, sinó de molt més. Amb la seva mentalitat oriental (era molt calmada) i la seva bonesa (tenia un fons encantador) la gossa amb nom de conjunt d’estrelles em va ajudar a tirar endavant, malgrat el pou i la foscor, malgrat les poques ganes, la desesperació i la tristesa incrustada, malgrat el sotrac insalvable. L’amor, el seu amor, com un camuflatge, una capa de tendresa que em va llepar les ferides que no es veuen i em va donar l’oportunitat de tenir cura d’un mamífer petit amb qui ens necessitàvem. Em cabia al palmell de la mà, quan era cadell. La germana gran, la Xinxeta, l’agafava com si fos la seva cria tot i que només es portaven tres mesos d’edat. Avui miro enrere i sé que sense elles potser no hauria pogut superar aquella merda de moment. La seva petita grandesa em va ensenyar que, de vegades, l’amor camuflat en petits detalls –un lladruc quan trucaven a l’intèrfon, un esternut amb què es xarbotava tota sencera, o un toc de llengua a la galta salada per la llàgrima– pot ser la clau per trobar la força per seguir lluitant. Us enyoro molt, nenes.