Esperanza

S’ha parlat a bastament del menyspreu d’Isabel Díaz Ayuso al català i al basc (no sé si també en té al gallec) amb motiu de la Conferència de Presidents Autonòmics celebrada a Barcelona. No ha d’estranyar. Encara que m’escandalitzin, tampoc no m’estranyen certes declaracions que la mestra d’Ayuso, Esperanza Aguirre, ha fet a propòsit de l’aparició del seu llibre Una liberal en política. El cas és que, en una entrevista al diari El País, diu com si res que, exceptuant els primers anys en què van usar-se salutacions i formes falangistes semblants a les feixistes de Mussolini, la dictadura “va ser, senzillament, un règim autoritari preocupat per l’ordre públic que va permetre l’aparició de la classe mitjana amb múltiples oportunitats de progressar”. De fet, als primers anys, li retreu la simbologia, però res de la repressió criminal que va seguir exercint. Evidentment, Aguirre també justifica el cop d’estat militar amb el vell argument que va ser una resposta a l’assassinat de Calvo Sotelo. També s’atreveix a afirmar que la II República no era un règim de llibertats i que la llei de memòria històrica l’ha exalçada amb un relat fals. En canvi, hi afegeix, “nosaltres rebíem la Formación del Espíritu Nacional sense imposar-nos cap relat”. Pot semblar un disbarat, però el revisionisme de la dictadura i el discurs antirepublicà estan arrelats. Formen part de l’empremta del franquisme que, posem per cas, fa que es menyspreïn certes llengües. No m’estranya, doncs, que Aguirre digui: “A la llarga la dictadura va ser millor que la II República.” No és que, a la llarga, gent com ella es tregui la careta. Sempre ho han pensat i han actuat en conseqüència aprofitant uns privilegis garantits pel franquisme. Continuarà.