El clima polític s’enrareix molt i potser tindrem la sort que aviat arribaran les vacances, les Corts Espanyoles i el Parlament de Catalunya tancaran i tots podrem reposar durant unes setmanes. Però ara és el temps de fer la declaració de la renda, és a dir, passar comptes amb l’Estat espanyol i, en una petita part, amb Catalunya. Aquest és un bon moment per recordar i recordar-nos el que paguem a Madrid i el que es queden, i el que paguem als nostres, que, si ho sumem tot plegat, veurem que és una picossada. I l’espectacle polític actual no és gens estimulant. A més, i ara sí que ho podem dir sense embuts, la nostra administració fa aigües per tot arreu, com a reflex del penós nivell dels responsables polítics. És clar que, si fos d’una altra manera, seria un miracle, perquè, de la mediocritat, mai en pot sortir ni la virtut ni l’excel·lència. Ja sé que en aquest moment hi ha qui deu pensar que no es pot generalitzar mai tant, i és veritat, però quan un líder promociona i defensa mediocres mai serà un líder responsable ni excel·lent, perquè si una cosa tenen els caps brillants és una habilitat per fer equips potents.

També un bon líder ha de transmetre ànims, optimisme, i desenvolupar un pla perquè tothom tingui clar cap on va. De fet, sempre quan parla mira els ulls de l’interlocutor, mai abaixa el cap, i argumenta molt més que ataca.

Ja veiem que anem molt escassos de bons líders, i és que en política la gran majoria o són escaladors del mateix partit o de l’administració, que han fet de la política una professió.

És quan fas la declaració de la renda que descobreixes qui i com gestiona els teus diners i et venen tots els pensaments. El primer és si aquesta endogàmia política que hi ha en tots els àmbits és ja una fatalitat incorregible o encara podem tenir esperança d’un canvi radical en el futur. En aquests moments no tinc gens clara cap de les dues opcions, sincerament. Si bé soc dels que van tenir esperances de canvi amb el procés, honestament he de dir que una Catalunya independent mantindria els mateixos vicis si no canviessin molt els lideratges. Si amb l’autonomia vam deixar perdre l’oportunitat de fer una administració pròpia i moderna i vam copiar mimèticament l’administració espanyola, tinc dubtes que amb la independència fóssim capaços de fer-ne una de nova i moderna. Si no es va fer amb l’autonomia, per què haurien de canviar les coses amb la independència? La sospita és que aquest model ja els va bé, tot i que és pesat, extremament burocratitzat, lent, sense cap al·licient de servei a l’administrat, molt refractari a assumir responsabilitats, opac i una porta oberta per ocupar un munt d’assessors. I tot plegat perjudica l’economia.

És quan fas la declaració de la renda que observes la lleugeresa amb què es gestionen els diners públics, amb una incompetència aterridora, i la reacció de tots els responsables és només exculpatòria de les responsabilitats, amb excuses infantils. Quan el president, el màxim responsable del govern, no ha fet una compareixença pública per donar detalls de tot el que ha passat, per què ha passat, quins són els responsables, quins són els defraudadors, quines mesures prendrà per recuperar tots els diners defraudats i quins incompetents acomiadarà per mala gestió, què en podem esperar?

És lloable que vulguem gestionar tots els nostres impostos, però també és necessari que entenguem que la mala gestió i la corrupció formen part d’un país del tercer món i així mai podrem ser moderns. 167,5 milions d’euros són prou importants per moure cadires.