Entre l'angoixa i la paranoia

“Què en penseu, de la ciutat de Barcelona? És una ciutat bonica i seductora. Que Déu ens la concedeixi com un botí fàcil”. Pot semblar una línia de diàleg d'un dels marcians verds de Mars Attacks!, però es tracta d'un missatge que algú que es fa dir Amin al Qaida va penjar fa un parell de dies en un fòrum jihadista d'internet. El diari La Vanguardia ho duia a la seva portada d'ahir, i la veritat és que la lectura de la notícia causava un cert desassossec fins al més impàvid dels barcelonins (que no sóc jo, per cert).

Pel que sembla, el tal o la tal Amin al Qaida debatia animadament amb els seus amics sobre la possibilitat de cometre un atemptat terrorista a Barcelona el proper dia de la Mercè. Concretament, el comunicant proposava l'estació de metro de Vila Olímpica com a indret idoni per perpetrar la cosa: “Damunt aquesta estació se situa el parc zoològic més gran de la ciutat, que aquell dia estarà tot ple de visitants”. D'això se'n diu tenir mala idea, caram. El nostre personatge acompanyava els seus suggeriments amb un mapa amb detalls sobre la susdita estació de metro, i acabava la seva comunicació formulant un desig: “Que Déu faci possible als lleons d'Al Qaida que tinguin èxit en el seu atac”.

Una altra cosa no, però s'ha d'admetre que els islamistes radicals manegen amb desimboltura la retòrica que els correspon: aquesta sortida dels “lleons d'Al Qaida” em recorda allò de “plora com una dona allò que no has sabut defensar com un home”, que li va etzibar a l'emir Boabdil la seva mare en el moment de lliurar Granada als Reis Catòlics. Ara es veu que tornen a tenir ganes de recuperar el territori d'Al-Àndalus, i, si s'escau, una mica més. Fins a Barcelona, sense anar més lluny.

Bé, és possible que l'autor d'aquests missatges virtuals fos un pelacanyes amb la imaginació exaltada, i això ens torna al debat ja clàssic sobre la necessitat d'establir mecanismes de control a la xarxa per tal que no hi proliferin els tarats amb la impunitat amb què ho fan actualment. Però, i si no és així? I si l'Amin al Qaida dels pebrots forma part realment d'alguna organització criminal? I encara que no sigui així, com sabem que no existeix algun pla del terrorisme islàmic per atacar Barcelona? És necessari que els mitjans informin sobre aquesta mena de comunicacions anònimes o és preferible que les silenciïn? A partir de quan hem de començar a preocupar-nos? On acaben les cauteles exigibles en nom de la seguretat i on comença la paranoia? I com prevenir el malestar i el risc de fractura social que poden suscitar aquesta mena de fòrums virtuals?

Cal mantenir el cap fred i no caure en extrems alarmistes que propaguen histèries i generen comandos Dixan. D'acord. Però això no treu que a l'altre extrem no hi hagi una amenaça latent i ben real. On es troba l'equilibri?