29-S

Som a poques hores de saber si la convocatòria de vaga general tindrà èxit o no. En això passarà com amb les eleccions. Les enquestes ja poden cantar missa de difunts, que fins a dimecres al migdia no sabrem del cert la dimensió del pols sindical.

Per a mi és un enigma que els sindicats s'hagin embarcat en una protesta que saben que no guanyaran. Les mesures econòmiques que ha dictat el govern espanyol i les que encara ha de dictar en els pròxims mesos no tenen marxa enrere.

No en tenen perquè en un món global la sobirania econòmica és limitada i perquè la reforma laboral que tant disgusta els sindicats és la garantia que d'aquí a dos o tres anys, quan l'economia es reactivi gràcies a la demanda dels països veïns, es podran crear el màxim de llocs de treball. A més, el govern socialista sap que cedir tindria repercussions importants en els mercats internacionals.

La irritació sindical deriva del fet que, al seu entendre, la reforma laboral facilita i abarateix l'acomiadament. Cert: ho fa. Però crec que s'equivoquen si pensen que la manera de protegir els treballadors és exigint el manteniment d'indemnitzacions elevades. Sembla un lloc comú, però la millor manera de protegir un treballador és fer-lo imprescindible. I això s'aconsegueix donant-li qualificació i formació continuada a càrrec de l'empresa. Si l'empresa inverteix en els seus empleats perquè siguin més productius, s'ho pensarà dos vegades abans de prescindir-ne. I si arriba una crisi, ja buscarà fórmules per no perdre-hi la relació.
Mirin cap a Alemanya.