El repte d'ERC

Com molts catalans, em dol la situació en què es troba ERC. Els vots són els vots i qui més ha pagat el fracàs del darrer tripartit han estat els qui el van promoure. Si l'etapa Maragall semblava una d'alternança democràtica forçada –havia perdut les eleccions–, alhora obria un nou període. El segon tripartit, la societat en general no el va entendre. I menys després d'una derrota major d'en Montilla, home d'ànima PSOE, amb un programa d'engrunes, i encara cal afegir que tot fou posterior a la humiliant expulsió d'ERC del govern. Molts hi van trobar a faltar un factor que ha apropat la gent normal i corrent a la història del partit republicà de Macià i Companys: l'orgull.

El republicanisme catalanista dels anys trenta es definia pel compromís i la profunda sensibilitat social. Un partit autoproclamat liberal per la defensa de la llibertat més completa i la voluntat manifesta de més justícia social i enriquiment espiritual, com deia Macià, el partit votat per la majoria dels treballadors de Catalunya, a la ciutat i al camp. Treball, sindicalisme autòcton i completa catalanitat. ERC va pagar més que ningú amb vides humanes i persecució la repressió franquista. En un exili fratricida va maldar per fer front al feixisme més bàrbar des del primer moment. Sol, amb altres o altres sigles, el republicanisme nacionalista català mai va pactar amb nazis o col·laboracionistes. Escindits i dividits, sí, però sempre fidels a l'ideal de justícia i llibertat. A la defensa de la cultura del país a tots els racons del món on hi hagués un grup de catalans exiliats o emigrats. Una pàgina d'or en la seva història.

ERC va possibilitar la consolidació de la Generalitat els anys vuitanta davant de l'aleshores sucursalisme espanyol. Una vegada completada aquesta acció havia de seguir una via pròpia. L'opció més lògica era adscriure's a postulats socialdemòcrates. Allí hauria pogut pouar del fracàs del comunisme, d'un socialisme acomplexat que s'havia posat en mans del PSOE de nul passat a Catalunya i d'un amplíssim camp d'esquerra en la línia dels altres partits europeus d'ideari similar. Havia d'anar a mossegar simpaties i vots al món del treball, a la zona metropolitana on l'orfandat que havia deixat un PSUC internament triturat per totes les opcions comunistes li obria marges on penetrar. Tant des d'estratègies socials com nacionals. El que va fer no fou una via adequada. L'ideari nacional català d'ERC mai ningú l'havia posat en dubte, però aquest pretès esquerranisme, que verbalment superava el dels anys trenta, no va ser entès pel món obrer ni pel metropolità.

ERC va identificar com a principal adversari el nacionalista català de centredreta, CiU. El seu més gran error. Després de més de 40 anys de la darrera onada massiva immigratòria a Catalunya, ERC va desconfiar dels fills d'aquests. Gent que ha anat a escola catalana, que de forma vaga i difosa, si es vol, estima i accepta Catalunya com a primera opció. Hi ha partits que abonen l'odi i l'autoodi, la desconstrucció nacional, marginals però. ERC havia de lluitar per ser el partit central de l'esquerra catalana. El que avui és a moltes comarques i zones de la Catalunya profunda. En zones de pes significatiu d'immigració dels anys seixanta i setanta, ERC no ha estat prou constant, pacient, rigorosa, en el seu missatge social en extremar el nacional. Un partit que molestava, i molesta, per tot el que té de profund renovador en una Europa que diu que dins ella tot és possible. ERC no va saber veure que darrere el dret a decidir hi havia la superació d'un desorientat PSC. Ara ERC ha de refer un camí difícil. Però si el seu objectiu és esdevenir l'esquerra nacional que el país no té, trobarà més companys de viatge i aliances del que es pensa. Tot país té una esquerra i una dreta nacionals, Catalunya no és cap excepció. Ans al contrari, la història ja ens ho ensenya.