Opinió

La contra

Treballar la terra

Poques activitats humanes tenen incorporades les tres dimensions del temps com les de la pagesia, i tenen la virtut de transmetre els valors del treball i l'estima envers la terra

En Miquel Pairolí, en un dels articles de l'excel·lent llibre Octubre, publicat fa poc, evoca una frase d'Emili Manzano extreta també d'un bon llibre, Pinyols d'aubercoc: “Treballar la terra és conversar amb els morts, com llegir els clàssics”. Pairolí vincula la frase amb l'hort familiar que conrea a estones. La mateixa terra, les mateixes eines, els mateixos gestos dels avantpassats.

Poques activitats humanes tenen incorporades les tres dimensions del temps com les de la pagesia, poques tenen la virtut de transmetre els valors del treball i l'estima envers la terra. El passat com a herència, com a acumulació de millores que s'han produït en la transformació de cada tros de terra a través de generacions, des d'un temps remot i ignot quan fou arrabassada del bosc o de l'erm. El present com a escenari del treball precís, puntual i esforçat que demana cada conreu, en alguns dels quals la petjada del passat és fonamental. L'acció de plantar arbres o vinya, per exemple, és treball de present, però sobretot inversió d'avui pel demà, patint sempre, això sí, per tenir la sort d'haver encertat no la demanda del present sinó la del futur. El pagès sempre ha sabut que res és pla, ni lineal, ni homogèniament ascendent. Com l'orografia de la major part del país, l'ondulació ha estat la característica històrica, en la producció i en els resultats comercials. Fins ara la pagesia ha sabut, gairebé genèticament, que els anys de vaques grasses succeeixen als de les magres i a la inversa. A hores d'ara, però, el desgavell irracional que el sistema econòmic i social actual aboca damunt del sector agrari, confon les perspectives de futur, estenent una gebradora boira d'inseguretat, de ràbia i d'impotència, que més aviat sembla una riota, una burla dels governs i dels poderosos del món.

A estones jo també treballo un hort familiar, vingut per part de la muller. I també sovint em sembla que en fer-ho estableixo una mena de diàleg amb el passat, una conversa sense retorn amb els qui el conrearen amb l'herència de les bones pràctiques que jo no he rebut i que tinc l'absoluta certesa que em serien de gran utilitat. El saber de l'experiència acumulada que tan sovint s'oblida i es menysprea. La mateixa terra, les mateixes eines i la mateixa aigua del Gaià que l'assaona. Segurament la mirada cap al passat que en Miquel Pairolí i jo mateix podem tenir del conreu de l'hort familiar es genera perquè el futur, en el nostre cas, no té cap interès més enllà de les nostres circumstàncies personals, de fins quan el cos ens permeti ocupar-nos-en. És cosa dels records passats i d'un exercici de present que és una distracció, una satisfacció per la producció de gustosos fruits per a l'autoconsum i un complement econòmic de molt mal comptar.

No és així en el pagès a temps complert amb perspectives de relleu generacional. Els records del passat són sempre superats per les ànsies de bastir el futur. Potser la paraula que defineix més aquest anhel és la millora. Millorar cada tros de terra amb anivellaments, arranjament de camins, engrandiment de la propietat, plantades, portada d'aigua, etc. Inversions sense fi. Un anhel personal que sovint només es perd amb la mort i no abans, amb horitzons que sobrepassen la pròpia existència. Capgirant el sentit de la frase de l'Emili Manzano, podríem dir també que treballar la terra, a vegades, és conversar amb el futur, amb els nonats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.