Opinió

opinió

Les causes i els efectes

És necessari que l'aeroport de Barcelona i altres de Catalunya i Espanya es puguin dirigir i controlar per ens independents a cada aeroport. És necessari que el control de la gestió sigui total, incloent-hi els ‘slots', i amb llibertat tarifària i contractual, és a dir, que es pugui delimitar qui pot volar i a quin preu

És conegut l'axioma segons el qual per obtenir una bona resposta cal fer una bona pregunta. Si la diagnosi del problema no és correcta, la pregunta que es fa per resoldre'l estarà probablement desenfocada i suposarà una pèrdua d'oportunitat perquè es mobilitzaran recursos inútils, que, en part, no contribuiran a la solució. Com més conceptual sigui el problema, més devastadors resultaran els errors en les solucions, perquè no es derivaran dels detalls, que no existeixen en el concepte, sinó de l'error en la resposta a l'essència de la qüestió tal com es planteja.

El problema que Ryanair demani més diners per mantenir els vols a Girona no es deu al fet que l'anterior administració de la Generalitat fos excessivament generosa o al fet que el govern vulgui ser massa estalviador, sinó d'haver autoritzat Ryanair a volar a Barcelona. Quan Ryanair pot volar a Barcelona malgrat que hi hagi una diferència de taxes entre aquest aeroport i el de Girona, el seu interès per Girona passa de ser essencial a secundari. Valora Girona com a complement de Barcelona. Per tant, o se li paga més o deixarà de volar-hi majoritàriament com fins ara, perquè té com a alternativa una solució millor per a ells perquè és més rendible. Pot ser que la Generalitat de Catalunya pugui resoldre el problema d'aquest any, amb quatre milions d'euros més, però l'any que ve se'n necessitaran més, i després encara més. El problema esdevé insoluble perquè no té límit.

La proposta d'una llei d'aeroports nova no està clarament plantejada, però el seu atribut essencial hauria de ser que fos clara en la seva assignació de responsabilitats i decisions. Com sempre, s'ha de saber qui fa què i que el que ho faci en sigui el responsable. És necessari que l'aeroport de Barcelona i també els altres importants, a Catalunya i Espanya es puguin dirigir i controlar per ens independents a cada aeroport, sense limitacions amb dependència de l'autoritat administrativa autonòmica, Generalitat, i local, ajuntament. És necessari que el control de la gestió sigui total, incloent-hi els slots, i amb llibertat tarifària i contractual, és a dir, que es pugui delimitar qui pot volar i a quin preu.

És necessari que la gestió de l'aeroport pugui ser concedida a un ens privat o públic. El repartiment de competències entre l'ens controlador i l'ens o la companyia explotadora s'ha de deixar a la lliure competència. Totes les qüestions derivades del fet que Aena, com a ens estatal, hi participi, que les decisions es classifiquin segons la seva importància i que el vot de la Generalitat sigui decisiu són complexitats innecessàries que no van en la direcció de resoldre els problemes sinó de mantenir les quotes de poder. El que sí que ha de continuar sent responsabilitat d'Aena és la seguretat i el tràfic aeri que en el futur hauria de passar a ser una responsabilitat europea per raons de transparència entre espais aeris i d'eficàcia.

A Barcelona, de manera semblant a Madrid, es necessita –pel benefici econòmic i social que significa per a Catalunya–, que l'aeroport sigui un hub, és a dir, un centre de connexions internacionals i especialment intercontinental i no es necessària Ryanair que, si vola a Girona i Reus, crearà allà una riquesa de tràfic, turisme i comerç que d'una altra manera es perdrà. Com que s'ha deixat volar Ryanair a Barcelona, ara s'ha de pagar més perquè ho continuï fent, ni que sigui parcialment, a Girona.

L'evidència que el sistema aeroportuari espanyol i la llei d'aeroports estan superats és palmària, però, si la solució no és la correcta, més val que es deixi tal com està, perquè en un termini curt serà inevitable reformar-la, i llavors es podria encertar la solució. Si ara a les administracions catalanes s'accepta una solució inadequada, la definitiva s'allunyarà. L'exemple de l'error de plantejament de la divisió del servei ferroviari entre Renfe i Adif fa inevitable que el transport de mercaderies per ferrocarril no creixi –ara és d'un 4 % del total del transport– i que Espanya sigui una excepció a Europa, on és del 20 %. Haurem d'esperar anys perquè, després de l'error de la primera reforma, puguem fer-ne la segona, que doni resposta real i positiva als problemes. No cometem ara amb la reforma dels aeroports el mateix error. Sembla que hi anem de cap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.