Articles

Quina primavera ens espera!


“Ja no tenim Cuba ni les Filipines, però hem perdut una cosa molt més important: la confiança del poble sobirà en un sistema de govern ineficaç, ruïnós, inepte, perniciós, incompetent, injust i tan servil amb els rics com cruel amb els pobres”

La primavera ha vingut i ningú no sap com ha sigut. I ara no parlem d'aquella primavera àrab que tothom aplaudia a Tunísia, Egipte, el Líbia, etc., perquè figura que era una reivindicació de llibertats democràtiques i, finalment, resulta que no queda clar si la impulsaven els Muslim Brothers, els salafistes, Hamàs, Hezbol·là, els sirians contraris a la minoria alauita, els xiïtes contra els sunnites de Bahrain, els iranians o tutti quanti. Tot plegat és un imbroglio en el qual només el temps ens dirà de què va la cosa, amb una OTAN que ja va fer la feina bruta a favor dels islamistes albanesokosovars i que actualment bombardeja novament uns civils per impedir que aquests matin els altres civils. En tot cas, no s'arriba a entendre per quin motiu n'hi ha uns que són més dignes que la comunitat internacional els doni protecció que no pas els altres. Doncs bé, no és aquesta primavera tan difícil de valorar, la que ens ha arribat, ni la de Praga, ni el Maig del 68, sinó la que ha esclatat aquí a casa nostra, just en vigílies d'unes eleccions i que ha agafat desprevinguts els brillantíssims representants de la nostra classe política.

De manera simplista, podríem dir que el desencadenant ha estat el missatge del llibret –opuscle de Stephane Hessel– que predica la indignació. Però sí que és cert que érem molts els qui ens preguntàvem com era possible que no es produís un moviment de protesta contra un sistema tan injust i contra una gestió de la crisi econòmica a favor dels privilegiats, dels culpables impunes de les desgràcies que estan destruint la cohesió del teixit social del país. Algun moviment havia de canalitzar la queixa de les classes mitjanes i treballadores que paguen la factura d'uns poders fàctics formats per polítics, financers i gestors de monopolis que tenen presoners, en règim d'esclavitud, els usuaris i consumidors tan indefensos i captius.

Qui ha provocat les protestes? Per la data, en la recta final de les eleccions, no sembla probable que hagi estat la iniciativa de cap partit ni de cap sindicat, perquè difícilment tindrien temps de capitalitzar la legítima ràbia d'una joventut a la qual han dit que es resigni a uns quants “lustres” de misèria, atur o emigració. I també perquè tots ells formen part d'un sistema cada vegada més injust i intolerable. A tots ells, aquesta tímida i moderada reivindicació els ha agafat amb el pas canviat.

A més a més, Els ha tranquil·litzat que només reclamin poder fumar als bars, un salari màxim (com a contrapès del salari mínim) i la derogació d'un parell de lleis. Vol dir que no s'han adonat encara de totes les martingales que ha dissenyat el poder constituït per fotre els ciutadans honrats i modestos. I una part del problema deriva de la pèrfida aplicació que s'ha dut a terme de la doctrina liberal, entesa en terminologia europea, a no confondre amb la mateixa paraula que als EUA significa progressista. Roosevelt als anys 30 i els liberals canadencs just a continuació van optar per l'estat del benestar i les polítiques Keynesianes. Però Peter Clarke, en un llibre sobre Keynes, fa referència al professor Domenico Losurdo, de la Universitat d'Urbino, que, en la seva obra La contrahistòria del liberalisme, repassa els textos clàssics de Bentham, Burke, Benjamin Franklin, Hume, Jefferson, Locke, John Stuart Mill i Adam Smith. La conclusió del catedràtic italià és que el liberalisme predicava la llibertat, l'autonomia i l'autogovern, però després no ajustava la seva actuació a la pròpia ètica. Per exemple, el liberalisme va legitimar l'esclavitud (com ara la que se'ns aplica a nosaltres al mercat espanyol) i, després de l'abolició, va implantar el treball forçat.

Locke va demonitzar també els sindicats obrers en nom de la inviolabilitat del mercat lliure i va ignorar la depauperació de la classe treballadora o la fam de la patata que va arruïnar Irlanda. Això sí, va exigir que els obrers de les colònies fabrils tinguessin l'obligació d'anar a missa. Recordin de passada la lletra de la cançó dels minaires Sixteen tonnes i com diu, al final, “I owe my soul to the company store”, és a dir, “estic endeutat amb la meva ànima a la botiga de la fàbrica”, un lloc en el qual, si t'acomiadaven, quedaves sense habitatge i sense escola per als teus fills. És, per tant, una pena que una ideologia aparentment basada en la justícia, la llibertat, l'emancipació i la democràcia s'apliqués de manera tan prostituïda. Que és, precisament, el que els neocons i els liberals partidaris de la llei de la selva o del més fort han estat practicant gràcies a la desregulació financera i a la consentida complicitat d'uns governs que han conduït els nostres joves a la desesperació.

La queixa és encara poc articulada, però és una lògica resposta a un estat de coses que converteix els ciutadans en víctimes de la insadollable avarícia i la pecaminosa cobdícia (que hauria de ser delictiva) de la pèssima classe dominant que ha ensorrat l'Estat espanyol i, sobretot, la més perjudicada Catalunya, a nivells de desmoralització que no s'havien vist des del desastre del 1898. Ja no tenim Cuba ni les Filipines, però hem perdut una cosa molt més important: la confiança del poble sobirà en un sistema de govern ineficaç, ruïnós, inepte, perniciós, incompetent, injust i tan servil amb els rics com cruel amb els pobres. I “com m'agradaria anar-me'n nord enllà, on diuen que la gent és culta, neta, endreçada i feliç” (gràcies, Espriu!).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.