Per fi s'han desemmascarat!

Amb la reforma de la Constitució, per la via d'urgència i sense admetre esmenes de cap altre grup parlamentari, ni buscar el recomanable consens, PSOE i PP han escenificat públicament allò que tantes vegades havíem denunciat i que només uns quants no volien veure: que els dos partits comparteixen un mateix model d'Estat jacobí, malgrat puguin discrepar en polítiques socials i econòmiques o en aquelles relacionades en conceptes ètics i culturals (les que comporten canvis en la tradició i la moral). A partir d'ara, podran –més que mai– imposar el seu ancestral centralisme.

Aquesta evidència hauria d'invitar a la reflexió els partits polítics diguem-ne de tradició catalanista, però també tota la ciutadania. Enfront d'aquesta entesa entre socialistes i populars espanyols, el primer que hauria de reaccionar és el govern de la Generalitat, car la ciutadania no entendria que qui ens governi (de dretes o esquerres) actuïn com a botiflers o pactant de nou amb el PP i que, a sobre, ho vulguin justificar, ja que els catalans mai no oblidarem que el populars foren els qui interposaren recurs d'inconstitucionalitat a l'Estatut aprovat pel Congrés de Diputats, i que ha sofert inacceptables amputacions. Per més que la Sánchez-Camacho intenti posar-se la pell d'ovella, tots sabem les seves intencions i les del seu partit. És per això, president Mas, que li convé prendre bona nota del succeït i fer de manera que els interessos partidistes dels convergents (per exemple el pressupostos), o els personals d'en Duran i Lleida (que somia ser ministre del govern Rajoy) de pactar amb el PP, no posin en perill la nostra cohesió existencial. Convergència està pagant car haver-li donat tantes ales i no podrà ser de nou el pal de paller fins que, com aconsella el prestigiós Dr. Moisès Broggi, es desempalleguin d'ell. No és suficient que ara es moguin per la sentència del TSJC i pel model d'immersió lingüística, perquè la sentència és la conseqüència de la del TC, la qual significà l'inici d'un seguit d'agressions al nostre poble per part dels enemics de Catalunya, entre ells, Sr. Mas, el PP amb qui ha pactat. El camí, d'ara endavant, no és fer propostes que mai els polítics espanyols no acceptaran, com per exemple el pacte fiscal o concert econòmic. El camí a seguir és, des d'ara, aquell que de manera definitiva ens porti a la plena independència de Catalunya.

També cal que els catalanistes del PSC plantegin en el seu congrés una posició que trenqui definitivament amb la seva fosca identitat. En el context actual, no es pot seguir sent ara català, ara espanyol, en funció del que dictamini el PSOE, car és ben palès que això genera conflictes a dins i a fora. Un PSC d'obediència catalana podria ser una bona alternativa a CiU, sense necessitat de dependre del que es decideixi al carrer Ferraz de Madrid, tot i que pogués comportar que el PSOE desembarqués a Catalunya com ho ha fet el PP. Convé adonar-se que mai els socialistes espanyols no acceptaran aixecar-nos l'actual sostre competencial ni, tampoc, bastir un Estat federal.

A la resta de partits catalanistes, des dels independentistes fins a Iniciativa, cal que uns es deixin de personalismes i treballin units per allò que sembla que hi estan d'acord, però que les picabaralles dels republicans, entre els seus líders, han acabat tirant per la borda el que semblava que podria ser el fil conductor per assolir la desitjada sobirania nacional. ERC, ara en els vuitanta anys del seu naixement, pot i ha de saber reconduir la seva trajectòria i caminar amb pas ferm vers l'enfortiment del paradís sobiranista. També els ecosocialistes haurien d'adonar-se que el federalisme és més utòpic que la independència. En qualsevol cas, però, serà bo que continuïn donant el seu suport a totes les reivindicacions encaminades a enfortir el marc competencial de Catalunya.