Rescat de puntetes
Sembla, doncs, que una vegada més els socis estrangers ens han parat el cop, però que seguim fluixos de credibilitat
El meu estimat amic Joaquim Muns, amb qui compartíem les classes al Liceu Francès de Barcelona i, més tard, l'estada a la London School of Economics i les col·laboracions a la BBC, ha publicat aquests dies un magnífic article relativament optimista sobre els múltiples episodis de la marxa d'Espanya cap al seu rescat. Descriu la llarga ruta que, com una novel·la per entregues, ha portat de l'“España va bien” de l'aznarato i del “tenim la banca més sòlida del món” a la situació actual d'haver de pidolar rescats, línies de crèdit o digues-li com vulguis que, al final, a la caputxeta vermella, l'àvia li ha de dir: prou, que sóc el llop. Els perills d'aquells dies eren una retirada de fons dels bancs i un tancament dels crèdits de les entitats estrangeres a la banca espanyola. El govern Rajoy anava indecís i dubitatiu, sense que se sàpiga si era una tàctica o una amenaça del deutor que avisa el creditor en termes de recordar-li que, en cas de desenllaç negatiu, ell també prendria molt de mal. A part que l'FMI ja va concedir crèdits per a consolidar la Transició i, el 1986, per a ajudar l'Espanya que s'incorporava a la UE i que, en una operació d'aquesta naturalesa també hi entra un factor de suport a l'euro. Que a ningú no li convé “l'autosuïcidi” de la moneda única, en expressió de “valgui la redundància”, “comme disait l'autre” quan es referia a l'incest entre familiars. És cert que a tothom se li pot escapar una equivocació com aquesta. I més encara quan s'està inventant un vocabulari nou per a parlar de la crisi. Però potser no convé ser, com el ministre De Guindos, tan audaç en les frases com a l'hora de presidir a Espanya la fallida de la banca Lehman Brothers. Per exemple, quan diu que ell no desmenteix “sinsentidos” (se suposa que volia dir allò que és nonsense) o quan opta per emprar el mot “condicionalidades”, cosa que no deixa de ser una innovació i una aportació enriquidora.
En tot cas, des de la trobada de l'Eurogrup fins a la del G-20, on abans Zapatero anava invitat per Sarkozy, assegut a l'strapontin de les poltrones i, en canvi, ara s'hi va de protagonista, ai las, encara que sigui per la malaltia que eventualment podria contagiar tants altres països, en realitat, malgrat la magnitud del problema, el govern central es dedica a guanyar temps, a mostrar-se i exhibir-se indiferent i a no donar-se per al·ludit des de l'ull de l'huracà i a seguir les fases de l'embriaguesa que tothom recorda: negació de l'evidència, exaltació de l'amistat i, finalment, cançons regionals o patriòtiques. És per això, potser, que l'alcaldessa de Madrid, la Sra. Botella de Aznar, es va sentir obligada a jurar bandera el Dia de les Forces Armades. Podria tenir altres motius, com ara el seu debut d'oratòria en un ple municipal que no va passar, en les formes, el subjecte, verb i predicat i, en el fons del contingut, va confondre Astúries amb Andalusia i coalició amb tripartit. Però per damunt de tot no es pot esgrimir l'argument del do de l'oportunitat, el seu patriòtic marit i expresident del govern, igual el seu fill, es va escaquejar de fer la mili. És clar que hi ha persones que no filen gaire prim, i com, en aquest cas, són consellers molt remunerats de l'empresari de premsa i televisió Murdoch, que ha vist empresonar set directius del grup i va haver de tancar i eliminar el seu principal diari. Naturalment, el Sr. Aznar deu anar atrafegat en múltiples ocupacions i no deu haver tingut temps per a dimitir del càrrec i del sou fastuós que li paguen.
Mentrestant, es van produint canvis que, en alguns casos, són relleus ben acollits. Posem per cas el de nou governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde. Però, tot seguit, quan havíem convingut que, a l'hora de la supervisió, hi havia hagut una gran negligència de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, resulta que el vicepresident de l'ens vituperat deixa el càrrec actual i passa a ocupar la plaça de subgovernador del Banc d'Espanya. Recordarem que va ser a la CNMY que es va gestar la delictiva operació Gescartera, empresa que va estafar ordes religiosos, fons de la policia, etc. i que la supervisió era de Pilar Valiente, és a dir, del CNMV. La responsable de Gescartera era Pilar Giménez-Reyna, germana del secretari d'Estat d'Hisenda i companys de nens i adolescents de José María Aznar. Tots junts passaven les vacances al parador de Nerja, en un establiment pensat per a turistes en trànsit i utilitzat per a temporades llargues com les ciutats de vacances d'Educació i Descans la famosa residència reservada als alts càrrecs de Sanitat al port de Maó. En qualsevol cas, la senyora Pilar G.-Reyna va ser jutjada i condemnada, però eximida d'ingressar a presó “debido a su acendrada fe religiosa”. De fet, es comprova com n'és, de rendible, ser company de pupitre o de vacances en parador. Hi ha una altra dona que és objecte de comentaris. Es tracta d'Elvira Rodríguez, actualment presidenta de la comissió d'Economia del Congrés i possible candidata a les places 1 o 2 de la CNMV. El ministre De Guindos no vol que acumuli escó de l'hemicicle amb un càrrec executiu. És un nom a tenir en compte quan es perfila una possible confrontació de polítics amb tecnòcrates, però alguns banquers els critiquen l'encàrrec de valoracions independents de balanços.
Sembla, doncs, que una vegada més els socis estrangers ens han parat el cop, però que seguim fluixos de credibilitat encara que el departament de comunicació tingui relliscades com la que li van col·locar al príncep en el discurs de l'altre dia a N.Y., quan li van fer referir-se a les “fràgils estructures” del Fons Monetari Internacional (sic). Potser és que a Madrid ja els agradaria plorar amb els ulls d'aquest organisme tan fràgil al qual hem de demanar rescats per l'amor de Déu. A l'hora d'escriure aquestes pàgines, ja tenim rumors sobre les quantitats necessàries per a sanejar la banca espanyola. Es parla de prop de 70.000 milions d'euros, és a dir, de la faraònica Bankia i una mica més. Quant de mal que ens ha fet la Caja de Blesa, aplicació del concepte de repartidora “made in Faes”. En aquesta ciutat que no ha renunciat encara a la candidatura olímpica tal com ho ha fet Roma segueixen amb el deute de 7.000 milions i pensant en altres deliris. A Alemanya diuen que ells paguen AVE sense passatgers, aeroports sense avions, urbanitzacions fantasmes. En resum, segons Roberto Centeno, una mica exagerat, és que uns bancs en fallida són els que han de sostenir un Estat en fallida. El premi Nobel Stiglitz afirma que és obvi que cal rescatar-los a tots, als bancs i a l'Estat.
