Opinió

Noi, quin any!

Els nord-americans estan caminant pel tall de la navalla. I si cauen pel precipici, ens costarà molt car a tots

Ara que arribem al final d'aquest any, que, en matèria econòmica, només ha causat desgràcies, potser seria el moment d'avaluar els danys i de pretendre que ja hem tocat fons. Encara més, la consigna actual és que la ministra de Treball vagi insistint a afirmar que té visions de túnel amb llumetes o brots verds. El govern del PP diu també que no necessita demanar el rescat, mentre que el ministre De Guindos diu, amb fatxenda altivesa, que el cas espanyol no es pot comparar amb els de Grècia, Portugal, Irlanda, etc. S'apunta també a la coral dels qui, sense cap base ni fonament, anuncien que tots els símptomes indiquen una imminent recuperació. I, potser com a conseqüència, el Financial Times ha qualificat la política econòmica d'autèntic desastre sense pal·liatius. A més a més, la Bíblia econòmica en vers publica la llista de ministres d'economia de millor a pitjor. I sí, els lectors ja han endevinat que De Guindos, l'home que Rajoy patrocina per a president de l'Eurogrup, a l'enquesta, surt classificat com el pitjor ministre del ram a tota la zona euro.

És curiós que el llenguatge econòmic vagi derivant cap a formes més literàries que tècniques. I així, per exemple, hem vist com dos presidents de la Reserva Federal, Greenspan i Bernanke, amb independència de la qualitat de la seva gestió (a mi, la de Greenspan no m'agradava), feien servir expressions molt reeixides, com ara “exuberància irracional”, una expressió encunyada per referir-se a la bombolla immobiliària. A l'hora present, l'expressió que ha fet fortuna és la de Bernanke quan diu que ara ve un perill de “precipici fiscal”. El perill que amenaça els EUA és augmentar els impostos, retallar el benestar social i rebaixar les pensions. El més greu és que, abans que les coses passin, la mera possibilitat que s'arribessin a produir ja ha estat causa de retracció d'inversors a les empreses i de pèrdua de confiança dels consumidors. A curt termini les coses no sembla que es puguin complicar excessivament, però caldrà que demòcrates i republicans s'afanyin a pactar un sostre de deute més alt. I que l'acord incorpori reformes de la Seguretat Social, del Medicare de la gent gran i del Medicaid dels pobres. En tot cas, que caiguessin pel precipici ens costaria molt car a tots. Per això, Obama i els republicans tenen de marge per assolir el pacte fins al 31 de desembre o màxim el 4 de gener. Dissortadament, els nord-americans estan caminant pel tall de la navalla, perquè l'interlocutor d'Obama, John Boehner, speaker de la Cambra de Representants, ha topat amb la revolta dels parlamentaris de dretes.

El final d'exercici està marcat també per l'empresonament del president de la patronal CEOE (Díaz Ferrán), i l'irreparable desprestigi de l'entitat i de tots els directius que callaven. Rodrigo Rato també ha hagut de comparèixer al jutjat, però no ho ha fet amb una bossa de plàstic, sense cinturó, aguantant-se els pantalons amb una mà i acompanyat per una partida conductora, sinó que hi va anar en cotxe potser blindat i seguretat privada. En plena dictadura franquista, el pare i un germà de Rato ja van anar a la presó per delictes comesos en un banc asturià. Potser per aquest precedent, Rato es va presentar com si esperés que li formessin la guàrdia. El cotxe devia ser el de La Caixa i a ell li paguen les despeses de la defensa. Per cert, encara cobra els sous de La Caixa (fastuosa quantitat) i el de la banca Lazard? Veient un cert paral·lel amb l'actitud de Strauss-Kahn, pel que fa a la defensa del possible acusat, ens preguntem què els passa quan són acusats després d'ocupar la plaça de gerent del Fons Monetari Internacional. A les memòries d'Aznar, el patró de la maxisubvencionada i ultradretana FAES, és a dir, aquest avinagrat personatge que va ser cap del govern espanyol, explica que no va triar Rato com a successor designat dactilarment, perquè Rajoy era encara més antinacionalismes perifèrics.

Què deu PASSAR, però, perquè el fiscal anticorrupció demani que els pèrits del Banc d'Espanya aprofundeixin sobre les retribucions exorbitants de Bankia. Hi ha documents que presenten Rato com un avariciós sense límits i també un expedient sancionador de la Comisión Nacional del Mercado de Valores. El ministre De Guindos vol que el banc dolent tingui participació privada, però algun banquer estranger ha dit que l'invent no capitalitza les entitats nacionalitzades, no els garanteix l'accés al mercat en els primers tres anys i que encara que la participació estatal sigui només del 49% ningú no es creu que tot això no acabarà en deute públic. Els banquers d'aquí han quedat bocabadats amb el pacte Rajoy-Rubalcaba antidesnonaments sense pensar que hi ha inversors mundials que tenen cèdules hipotecàries espanyoles. Al mateix temps, el Santander absorbirà la seva filial Banesto (que havia presidit la filla de Botin) i confirmen el tancament de 700 sucursals. Recordarem que el Banc d'Espanya va decomissar del Banesto i que el governador Luis Ángel Rojo el va adjudicar el Santander. Content i agraït, Botin, al cap de dos anys, va col·locar Rojo al consell d'administració del Santander. Ves per on, quina casualitat!

Realment, el panorama no és precisament engrescador. Especialment si fos veritat el rumor que uns quants vips catalans van demanar al president Mas que pactés amb qui volgués excepte amb Esquerra Republicana i que si ho feia així aquesta colla de soi-disant poderosos farien servir les seves influències a Madrid perquè Rajoy no l'acabés d'asfixiar. Afortunadament, el president es va negar a una tèrbola maniobra d'uns homes de negocis que es pensen, perquè compren voluntats, que són influents de veritat i que en aquest cas seria el govern espanyol el que els enviava a fer l'oferta. El president de la patronal, Gay de Montellà, ja s'havia pronunciat en aquests termes i, segons Carlos Segovia a Mercados de diumenge passat, no hauria actuat d'aquesta manera si no l'hagués impulsat Joan Gaspart, que havia llogat un hotel seu de Madrid per a una convenció de la Fundació Francisco Franco que finalment no es va celebrar i que tampoc hauria gosat fer-ho sense el suport de Fainé, el president de La Caixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.