Opinió

Setmana Santa plural

Rentar-se les mans és desentendre's del problema que tens al davant. En aquest sentit, no hi ha ningú que tingui les mans netes

Avui comença la Setmana Santa, la setmana dedicada als últims dies de Jesús a la terra. Són les pàgines de l'evangeli que més estimo. La passió de Jesús, la seva mort, la creu, i el seu crit “Déu meu, per què m'heu abandonat?” Quanta gent no l'haurà repetit al llarg de vint segles? Qui no s'ha sentit abandonat per Déu? I això no obstant, seguim creient. Gràcies al Crist crucificat. Les millors hores de meditació han estat les dedicades a comprendre la passió de Jesús. Crucifiquen el just i alliberen el sediciós. Ponç Pilat es renta les mans. En quants jutjats de guàrdia treballa Ponç Pilat? Rentar-se les mans és desentendre's del problema que tens al davant. En aquest sentit, no hi ha ningú que tingui les mans netes. No hi ha ningú que no s'hagi desentès d'alguna injustícia, el nostre pa de cada dia, que tots contribuïm a repartir. Jesús va treure els mercaders del temple. I avui els trobem arreu, en el temple i fora del temple, arreu. També en el Vaticà.

Avui comença la Setmana Santa, la primera del papa Francesc. Comença per a ell la via dolorosa. El diumenge de Rams ja l'ha viscut. I el va superar amb nota alta. Superarà també el via crucis que l'està esperant? Confio que sí. Tard o d'hora, l'assignatura pendent (la reforma de la Cúria) s'haurà d'aprovar. No pot ser que sempre suspenguem la mateixa assignatura: les matemàtiques. Heus ací el gran problema. Un problema que trobaria la solució si estigués ben plantejat. Però abans cal plantejar-se'l, cosa a la qual ningú s'ha vist amb cor. No es va fer quan era hora, i ara no hi ha manera de trobar l'hora. Pau VI ho podia fer, i es limità a maquillar la Cúria, a renovar-la en lloc de reformar-la. Sobren dicasteris. Sobra el guardià de l'ortodòxia. I falta un especialista en ortodòncia. Només cal veure la cara dels monsenyors de la Cúria per saber que la boca els fa mal. I que si no fos pel mal de boca, les coses millorarien per si soles. Però l'embolic és tan gran, que ha calgut anar a la Patagònia, com aquell qui diu, per trobar algú capaç de desfer l'imbroglio. I qui podia ser, si no Bergoglio? Estava cantat que seria ell el nou papa. I ningú hi va caure. Ni tan sols la Cristina Fernández, que el tenia a mà. Però no el volgué rebre, malgrat que li ho va demanar catorze vegades. Tantes com estacions té el via crucis. O sigui que, de preparat, pel que pugui venir, hi està.

Les eXpectatives són bones. Les coses que hem anat sabent són positives. I que hagi escollit el nom del poverello d'Assís ha estat un encert. Segons s'ha dit, va aconseguir més vots dels que es necessitaven. I el nom de Francesc se li va ocórrer just en el moment que ja havia superat els 75 (l'equivalent als dos terços). El cardenal emèrit de São Paulo, que seia al seu costat, el va abraçar. I, a cau d'orella, li xiuxiuejà que “no s'oblidés dels pobres”. I ell mateix es batejà. Hi ha pocs sants que representin els valors cristians tan bé com sant Francesc d'Assís. Tothom sap qui és. Tothom sap de qui parlem. En canvi, ¿hi ha algú que recordi el nom del seu patrocinador? Ben pocs. Va ser Innocenci III. Es dóna el cas que l'única sortida fora de Roma que va fer el papa Joan va ser a Assís i Loreto, a pregar pel Concili. Molta gent ha vist en el nou papa una semblança amb Joan XXIII, el papa de l'Església dels pobres. I quan ja pensàvem que ningú se'n recordava, arriba Bergoglio. Tenia raó Péguy; cal creure en l'esperança. Igual que el pare Díaz-Alegría. I que el bisbe Pere Casaldàliga, el qual, per cert, després de la visita ad limina, se n'anà directament a Assís. A pregar i a respirar l'aire franciscà. I a continuació, de tornada a Roma, anà a visitar el pare Arrupe, l'home que Wojtyla tingué el mal gust d'humiliar. I l'home que transformà la Companyia de Jesús, avui a l'avantguarda de l'Església, a pesar de la incomprensió amb què ha estat tractada per Wojtyla i Ratzinger. La visita del bisbe Pere és una pàgina que val la pena llegir. El descriu “clavat a una llarga creu de set anys d'impossibilitat i silenci”.

I malgrat tot, somreia i plorava, mentre el bisbe Pere li ponderava el bé que els seus jesuïtes fan. Sobretot a l'Amèrica Central. Són els màrtirs del Regne, com els anomena Casaldàliga, fills espirituals del bisbe Óscar Romero, cosit a trets a peu d'altar, per la seva defensa dels drets humans. Alguna cosa en deu saber el papa Francesc, jesuïta de soca-rel. El món dóna moltes voltes. M'he guardat pel final l'última tombarella. El llibre de J.A. Pagola (Jesús: aproximació històrica) ha estat exculpat de les inculpacions que, en el seu moment, li foren imputades. Pel bisbe de Còrdova, pel cardenal Rouco i pel seu escolà, el bisbe Munilla, de Sant Sebastià. Ara només falta que es disculpin. La Setmana Santa s'ho val. Setmana Santa i plural. Hi cap tothom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.