Opinió

Tres espies

L'allau d'informació no es pot processar de manera immediata, es perd la privacitat de les qüestions d'Estat

El fet que tres persones sense cap relació entre elles puguin posar en qüestió la seguretat nacional dels Estats Units és una prova de la vulnerabilitat dels governs que han arribat a acumular tant de volum d'informació que o bé no la saben processar o bé la perden per les sofisticades avingudes de la informàtica que ha penetrat en la vida personal i en la de les col·lectivitats d'arreu del món.

Julian Assange, un australià rodamons, es troba des de fa més d'un any asilat a l'ambaixada de l'Equador a Londres. Fuig de la justícia sueca, que l'acusa d'haver violat dues noies, però el tema de fons és que Assange ha estat el primer individu que ha posat a l'abast públic milions de documents de l'administració nord-americana que són coneguts com a Wikileaks. Les seves revelacions van ser publicades per cinc diaris de referència mundial però és tant el material compromès que l'interès informatiu ha deixat de ser important. Assange té por que si és entregat a Suècia serà tard o d'hora reclamat per Washington, que el jutjaria per delictes de traïció. No importa gaire si els papers que revelen secrets són certs o no. El que no es pot fer és posar en perill la seguretat de la primera potència del món.

L'altre personatge és el soldat Bradley Manning, que hauria filtrat a Wikileaks un vídeo en què es veu com un helicòpter nord-americà mata un grup de civils a l'Iraq entre els quals hi havia dos periodistes locals que treballaven per a l'agència Reuters. Fou descobert i és jutjat per un tribunal militar.

El tercer cas és Edward Snowden, un jove exagent de la CIA i de l'Agència Nacional de Seguretat que hauria filtrat a The Guardian i Washington Post uns documents qualificats d'alt secret en els quals consten els programes de vigilància massiva que el govern de Washington està aplicant a milions d'estatunidencs i que s'ha exportat a diversos països europeus com ara Anglaterra, França i Alemanya. Es tracta del cèlebre programa de vigilància Prism, que ens té a tots ben vigilats. Snowden vivia a Hawaii la mar de bé, guanyava un bon sou, tenia una companya ballarina i, de sobte, ho deixà tot i per motius de consciència va marxar a Hong Kong. Volia fer públic el que sabia de la seguretat nord-americana sobre la vida privada de la gent. Els xinesos es desempallegaren d'ell al més aviat possible i ara es troba en una zona neutra d'un aeroport de Moscou esperant un destí que, en tot cas, no serà gens còmode per a ell.

Tres traïdors segons la justícia nord-americana però tres personatges que han posat damunt davall la seguretat d'un país que té més de mig milió de marines donant voltes per mars i oceans i que té la capacitat de fer front a tota mena d'enemics. La seguretat, però, ja no es mesura només per la força, sinó per l'eficàcia per sotmetre possibles enemics. És més, la seguretat ja no és un privilegi dels més forts sinó que està a l'abast de minories, d'individus i de personatges anònims que poden tenir accés als secrets més preuats dels estats poderosos.

Els que hem conegut en directe la guerra freda en les seves variants militars, ideològiques i de seguretat sabíem que l'espionatge era comú en tots els països dels dos blocs. S'espiava més selectivament, amb més professionalitat, arriscant la pròpia vida. Els anglesos en foren mestres i els russos i americans també. Se servia dos sistemes contraposats. El problema ara és que tot està barrejat. No hi ha una potència clarament hegemònica ni secrets que es puguin emmagatzemar en un sol lloc. El núvol i les xarxes socials fan inútil l'espionatge clàssic. Avui es manegen els documents des de dintre dels estats. Per voler aconseguir diners, per clàusules de consciència i per lleugeresa dels agents. La realitat és que com més se sap més vulnerable és la societat global respecte a les accions que poden prendre els que tenen el poder polític i militar.

Karl Popper parlava fa molts anys de la dificultat de protegir alhora la llibertat i la seguretat. Deia que no hi ha llibertat si l'Estat no l'assegura i, contràriament, només un estat controlat per ciutadans lliures pot oferir una seguretat raonable. Tenim més informació que mai. Se sap gairebé tot. Però des que la seguretat ha passat a ser la prioritat dels governs democràtics occidentals hem entrat en un període de temor generalitzat, fins al punt que les pors ocupen els reduïts espais de llibertats que cada vegada estan més amenaçats. És habitual que el ciutadà visqui tranquil amb la seguretat que li atorga l'Estat. Però la novetat avui és que els que manen han perdut el control de la velocitat del canvi i ja no tenen l'hegemonia sobre la seguretat. Hem creat un món en el qual un sol individu pot entrar a les entranyes del Pentàgon, de la CIA o de l'exèrcit xinès o rus i descobrir els secrets més valuosos per a la seguretat de tothom.

Els tres personatges perseguits per la justícia nord-americana per traïdors acabaran amb dificultats per viure en llibertat perquè han transgredit les lleis dels Estats Units. Però aquest no és el problema ni tampoc la causa de les preocupacions dels polítics d'avui.

La qüestió és que l'allau d'informació que circula pel núvol i per les xarxes socials no es pot processar de manera immediata, es perd la privacitat de les qüestions d'Estat, estem tots espiats pertot arreu i no sabem ni per a què ni qui utilitza les nostres dades. El dret ha acompanyat sempre tots els avenços de la història. Sempre que s'han produït innovacions, progrés tècnic o econòmic, hi ha hagut directives que han marcat les regles de joc.

No hi són en l'economia i les finances, tampoc en la informació i els secrets dels governs que poden ser entregats a qui sigui per persones anònimes que treballen dintre de les estructures de poder de qualsevol estat o empresa multinacional. Quan la seguretat és tan prioritària, les llibertats se'n ressenten perillosament.

Si el president Obama diu que no és possible garantir un cent per cent de llibertat i un cent per cent de seguretat, ens està insinuant que la llibertat és la carta perdedora en el procés que començà l'11 de setembre de 2001 quan dinou estrangers, de procedència musulmana, s'immolaren i feren caure els símbols més emblemàtics de la cultura i de la política dels Estats Units i, per tant, de tot el món democràtic. Mentre les amenaces globals augmentin, o el que ens sembla que són amenaces globals, l'atractiu per la seguretat i l'ordre serà prioritari entre majories de persones que no volen viure sota la por. Com deia Tony Judt, un “règim autoritari estable serà sempre més desitjable per la majoria de la gent que un estat democràtic en fallida”.

Hi afegeixo que la fallida d'un estat, d'una nació o d'un poble és inexorable quan la llibertat és trepitjada pels mateixos governants o per la força de l'economia que és controlada per potències estrangeres. El que han posat en relleu els tres espies que fugen de la justícia americana és que l'Estat és més vulnerable que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.