La columna
Joc de símbols
El casori havia estat una síntesi atapeïda de tots els símbols de la monarquia
Ara fa 10 anys, i uns quants dies, tenien lloc a Barcelona, en el marc del Fòrum de les Cultures, els debats a l'entorn de la Informació: poder i ètica en el segle XXI, que dirigia Manuel Campo Vidal. Jo hi col·laborava: quants esborranys de Manifest de Barcelona que deuen haver-se podrit en els mals endreços de les bones intencions, i papers semblants, vaig haver de redactar! La gent del diari xilè El Mercurio em van demanar dos articles sobre l'esdeveniment de la setmana: el casament de Letizia i Felipe, fill i hereu del monarca. Doncs bé: el viatge amb el meu cotxe a Madrid va ser dels més plàcids. A l'N-II circulaven pocs cotxes, aquell dissabte, i no gaires més camions grans. Quan vaig arribar a l'M-30 de Madrid... havia deixat de ploure. Però tots els mitjans suaven festassa borbònica. Explicava als xilens que el casori havia estat una síntesi atapeïda de tots els símbols que emmarcaven la monarquia del present i la dels hipotètics futurs: el príncep anava abillat de militar, el casament tenia lloc a la catedral de La Almudena, un dels nyaps arquitectònics més maldestres de la història de l'arquitectura contemporània, i a tots els discursos un ritornello, un cop i un altre i un altre: la monarquia com a símbol de la unidad de la patria. Unitat, per tant, que recolzava en tres potes: l'exèrcit, l'Església catòlica –feia un parell de mesos que havien tingut lloc els fets tràgics del 20-M, i la majoria dels actes litúrgics només havien tingut en compte les víctimes catòliques– i la monarquia, com a eix i entrellat d'un Estat unitari, preconstitucional. Els discursos bàsics els vàrem sentir repetits molts cop i, en especial, un agost quan el papa de Roma visitava Madrid... amb l'excusa que s'havia de trobar amb la joventut d'arreu del món. Allò que els Rajoy, Rubalcaba, Gallardón, Botella de Aznar o el catalaníssim Jorge Fernández han anat repetint, amb l'aplaudiment obscè dels uns i el silenci còmplice de la majoria dels autoconsiderats “altres”. Vicent Andrés Estellés hauria fet enguany 90 anys: acabo, in memoriam, amb un vers seu: “El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, (...) aquest any miserable... serà molt recordat i molt amargament.'
