La columna
Cínics
¿Qui va salvar l'Alemanya de la postguerra?
Al diccionari de sinònims i antònims de Santiago Pey, que sempre tinc al damunt de la taula, trobo tot allò que suggereix el substantiu cínic: “impúdic, desvergonyit, descarat, fresc, insolent, precoç”. I al Diccionario de uso del español, de María Moliner –que sabia massa coses per arribar a la Real Academia Española–, trobo com a sinònims de l'adjectiu atribuït als filòsofs grecs de l'escola d'Antístenes: “desvergonzado, impúdico, sinvergüenza. Se aplica a la persona que comete actos vergonzosos sin ocultarse, y sin sentir vergüenza por ellos”. El meu comentari podria acabar aquí, amb una pregunta endevinalla, sobre qui es mereix aquest qualificatiu. S'obre la sessió. Teló i final del primer acte. El segon comença amb les eleccions gregues, i manllevo les primeres paraules d'un article de Joaquín Estefanía: “Comparecen en Atenas el primer ministro griego, Andonis Samarás (25,7% de paro, 48,9% de paro juvenil) y el jefe del gobierno español, Mariano Rajoy (23,1% de paro, 53,5% de paro juvenil...).” Quins panorames! I més si Rajoy insisteix en un missatge, que vol ser subtil i resulta penós: “No conviene decir que se va a hacer lo que es imposible, porque eso acaba generando mucha frustración y muchos problemas.” Qui vol donar lliçons a la dreta grega, ¿recorda el consell bíblic de no detectar la brossa en l'ull d'altri, si abans no ets conscient de la biga al teu? Al cinisme de Rajoy afegiria el mal gust de boca que em provoca l'amnèsia d'Angela Merkel, quan parla dels perills de possibles futurs grecs. ¿Què van fer a Grècia els alemanys durant la Segona Guerra Mundial? ¿Qui va salvar l'Alemanya de la postguerra mitjançant una pràctica que els més rics consideren aberrant, i que atribueixen a nous aires polítics, que tant detesten? Si Alemanya hagués hagut de pagar el deute contret per les destrosses criminals dels nazis en aquella guerra, ¿quin seria l'avui de l'economia alemanya? ¿Per què Alemanya no repara les barbaritats comeses contra Grècia amb un alliberament del deute que té segrestat el futur del poble grec als 70 anys del final de la guerra, com totes bèstia? La tabula rasa, patrocinada per les multinacionals enriquides gràcies a l'assassinat de la memòria, ¿no ens recorda que necessitem governs que sàpiguen, sense cinisme, què vol dir Europa i què és la democràcia?
