El RADAR
Més enllà de l’Afganistan
Amb la retirada, els EUA tanquen l’era d’intervencions per “construir nacions”
Ho va dir el mateix Biden en el discurs amb què es va adreçar a la nació després de la sortida de l’últim soldat nord-americà de l’aeroport de Kabul: “Aquesta decisió sobre [la retirada de] l’Afganistan no va només de l’Afganistan. Va sobre el final d’una era de grans operacions militars per reconstruir altres països.” Amb només dues frases, el president demòcrata anunciava un canvi de doctrina en la política exterior nord-americana imperant les dues últimes dècades, des de la invasió de l’Afganistan el 2001 –originàriament, en represàlia per la protecció dels talibans a Ussama bin Laden, el cervell dels atemptats de l’11-S– al desembarcament a l’Iraq, dos anys més tard, per enderrocar Saddam Hussein amb el pretext de la possessió d’armes de destrucció massiva. Les intervencions militars a gran escala per “construir nacions”, estats cohesionats sobre els fonaments de la democràcia i els valors occidentals, doncs, són ja missions del passat.
La Casa Blanca vira el rumb. Contràriament al que va prometre en aterrar a la presidència –girar full de l’aïllacionisme de Trump i recuperar el lideratge internacional en cooperació estreta amb els aliats–, Biden aparta els EUA de la seva tradicional missió de garants de l’ordre i l’estabilitat mundials. “Bé o malament, ja no hi ha gendarme. Ja no hi ha paraigua, protecció assegurada, aliances de ciment, sinó uns EUA que s’allunyen del món per replegar-se en ells mateixos, invertir massivament en la seva modernització, estalviar els dòlars i els homes que necessitaran per no cedir la supremacia a la Xina, i abandonen Europa, l’Àfrica i el Pròxim Orient a uns equilibris i unes relacions de força incerts que s’hauran de repensar de dalt a baix”, escriu Bernard Guetta, membre de la comissió d’afers estrangers del Parlament Europeu, en un article a Le Monde.
La sortida de l’Afganistan, decidida de forma unilateral per Washington, alimenta recels dins la UE i el debat sobre la necessitat de dotar-se d’una “autonomia estratègica” per fer front a les amenaces militars, espacials, cibernètiques i de tot ordre que planteja el segle XXI. També al Pacífic arriba l’onda expansiva del gir estratègic de Biden. Corea del Sud, el Japó i, sobretot, Taiwan, sota l’amenaça permanent d’invasió de la Xina, es pregunten sobre la solidesa del vincle amb els EUA. Però altres analistes, citats per James Politi a The Financial Times, són menys alarmistes i consideren que Washington ha decidit fer un ús més prudent de la força després de les fallides intervencions dels darrers 20 anys, sense renunciar al paper de garant de l’ordre mundial. “Creuen que l’estratègia [de Biden] donarà més marge als EUA per centrar-se en la confrontació amb els grans rivals estratègics, la Xina i Rússia, i abordar reptes globals com ara la crisi climàtica sense veure’s empantanegats en conflictes sense fi, sobretot a l’Orient Mitjà.”
