Pròxim Orient
La catàstrofe palestina de 1948
Un tros de terra per al retorn a Natzaret
El 75è aniversari de la creació de l’estat d’Israel sacseja la Palestina històrica amb les celebracions del somni sionista i les commemoracions de la derrota indígena
Prop de 10 milions de refugiats palestins miren amb resignació la terra que van haver d’abandonar per la força mentre els organismes internacionals ignoren el seu dret a tornar-hi
-
Un palestí mostra unes claus per recordar la casa abandonada a causa de la ‘nakba’ Manifestants amb banderes israelianes protesten contra la reforma judicial que impulsa el primer ministre, Benjamin Netanyahu, a Tel-Aviv ABED AL HASHLAMOUN / EFE ATEF SAFADI / EFE. -
Un tros de terra per al retorn a Natzaret.
“Tenir un país sobre el qual discutir era un somni llunyà no fa tant temps”, diu el president d’Israel
L’Abo Mohamed té ganes de respondre a les preguntes. La seva història d’exili reflecteix la desaparició del seu país, i l’explica amb el desig que el món la conegui. S’enorgulleix del jovent de Jenin i de Gaza que planta cara a les autoritats israelianes i li dol que la distància i la vellesa li impedeixin posar-hi el seu propi cos. Parla com si aquesta fos la darrera arma que li quedés en la lluita per capgirar la derrota que ha arrossegat tota la vida.
Fugir de la seva terra a peu quan tenia 6 anys el va convertir en un refugiat sense refugi, com passa a més de mig milió de palestins al Líban. Els 75 anys que fa que viu en aquest país han estat marcats per la marginalitat a què els condemna el govern libanès, així com per guerres, invasions i matances.
De sobte, agreuja el to. Aquell, diu, va ser el moment en què més por ha patit a la vida. Mentre agafa forces per explicar com va sobreviure a la massacre de Sabra i Shatila, se sent una tempesta de maig lliscar pels carrerons d’aquest camp de refugiats als afores de Beirut. Fa de llar involuntària per a milers d’indígenes de la Palestina històrica expulsats durant la violenta creació d’Israel. La proximitat entre els edificis impedeix que hi arribi la llum del dia, i la pluja ho entolla tot de seguida i fa que encara siguin més perillosos els cables que se sostenen entortolligats a l’altura del cap.
“Les milícies libaneses van estar tres dies passant porta per porta i assassinant la població de Shatila”, recorda. Els falangistes libanesos, remarca, seguien els plans de l’exèrcit ocupant israelià, que els emparava. “Quan els milicians van entrar a casa meva, jo estava amagat”, sospira Abo Mohamed.
Tragèdies recents feien que el pànic s’apoderés d’ell. Sis anys abans, el seu fill més gran havia estat assassinat al camp de refugiats de Tal Zaatar, en una altra massacre antipalestina. L’horror de Shatila s’afegeix al macabre àlbum de records que Abo Mohammed acumula des de la infància. Tot es remunta a una nit de maig del 1948 en què soldats britànics i israelians van entrar de manera abrupta a la casa de la seva família. Era a Natzaret, una ciutat al nord de l’actual Israel. Els uniformats els van fer fora de casa i la por els va fer caminar fins al Líban, on van buscar refugi amb amics i veïns. Duien les claus de casa perquè desconeixien que mai hi podrien tornar.
Tocar el dos els semblava l’única opció després que milícies sionistes com Haganà i Irgun cometessin, durant setmanes, massacres com la de Deir Yassin, un poble palestí proper a Jerusalem, on van matar més de 100 persones. Algunes, lligades als arbres mentre els prenien foc al cos. D’altres, alineades contra la paret i executades. Fatima Radwan, supervivent d’aquells fets quan tenia 8 anys, recorda l’arribada de les milícies a les cinc del matí. Va agafar el seu germà petit del bressol i va fugir mentre obrien foc contra el seu pare i feien presa la seva mare.
La destrucció d’una societat
Actes com el de Deir Yassin són part del que els àrabs coneixen com la nakba, la destrucció de la seva societat. Més de 300.000 palestins van ser expulsats abans que els exèrcits àrabs entressin en guerra amb el nou estat d’Israel, que va ser proclamat per David Ben-Gurion el 14 de maig de l’any 1948.
Uns 400.000 palestins més serien expulsats després, fet que va elevar l’èxode fins a tres quartes parts de la població del territori. La majoria fugirien cap a l’entorn: Cisjordània, la Franja de Gaza, el Líban, Jordània o Síria. Les milícies i l’exèrcit israelià van enderrocar 400 municipis palestins que havien quedat buits per assegurar-se que el retorn fos impossible.
Els supervivents de l’holocaust i els qui fugien de l’antisemitisme europeu immigraven al territori des de dècades enrere, de vegades en quantitats limitades per les autoritats del mandat britànic. Els líders sionistes parlaven obertament de desempallegar-se dels residents d’aquella terra per aconseguir-hi una majoria jueva. “La transferència obligatòria de població àrab ens podria donar alguna cosa que mai hem tingut”, deia el mateix Ben-Gurion en unes declaracions el 1937: “Som davant d’una oportunitat que mai ens hauríem atrevit a somiar.” “Defenso la transferència obligatòria, no hi veig res d’immoral”, deia també aquell mateix any.
“Mireu quants miracles hem fet en 75 anys”, deia el primer ministre Benjamin Netanyahu la nit del 25 d’abril. Israel celebrava el 75è aniversari del Dia de la Independència i el líder israelià demanava als manifestants que aturessin per un segon les protestes que s’escampaven pel país. “Hem ascendit des de l’holocaust fins a l’altura del renaixement”, reivindicava Netanyahu des d’un esdeveniment a Jerusalem. El mercat lliure, la creació de l’exèrcit i els acords de pau amb alguns països àrabs són les fites que va destacar.
Els tres quarts de segle de vida agafen Israel en un moment convuls. Des del socialisme dels quibuts fins al neoliberalisme actual, Israel continua el seu viatge cap al conservadorisme.
La coalició entre el Likud de Netanyahu i els ministres declaradament supremacistes de Sionisme Religiós ambicionen una reforma judicial que elimina el contrapoder del Tribunal Suprem. Jutges i advocats han denunciat que l’aprovació d’aquesta mesura tocaria de mort la democràcia del país. Per ara, el projecte de reforma ha provocat un cicle de protestes inèdit en la polaritzada societat israeliana i l’ha tensat fins a amenaçar amb l’esclat d’un conflicte interisraelià.
Expulsions que continuen avui
El president Isaac Herzog va voler establir ponts entre la plural població israeliana: “Ens hem estat preguntant qui som i què desitgem per al nostre estimat país”, deia l’onzè president d’Israel.
“No ens hem d’oblidar que poder preguntar-nos-ho és un regal”, argumentava amb centenars d’israelians il·lustres al davant: “Tenir un país per construir, per compartir i sobre el qual discutir plegats era un somni llunyà no tant de temps enrere.” Amir Ohana, president del Parlament, va parlar en termes similars: “Els nostres pares van ser prou savis per entendre que, tot i les diferències que hi ha entre nosaltres, no sobreviurem els uns sense els altres.”
El relat sobre el que va passar el 1948 canvia en funció de qui fa memòria. Així, el “somni” i la “democràcia vibrant” que celebrava la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, contrasten amb les commemoracions del poble palestí.
Aquests dies, milers de persones han participat en les Marxes pel Retorn, en què visiten els territoris on descansaven antics municipis palestins, ara convertits en ciutats israelianes o en assentaments il·legals habitats per colons. La contínua expulsió de palestins i l’incompliment del dret al retorn de 10 milions de refugiats al món fan que molts considerin la nakba un procés que s’allarga fins a l’actualitat. “Avui commemorem 75 anys de despossessió, d’expulsió i de negació del dret al retorn dels palestins”, deia Edo Konrad, periodista d’un mitjà de comunicació anomenat +972 Magazine, en què escriuen autors palestins i israelians. “Ho fem des de Lajun, un poble al nord de Palestina que la milícia Haganà va netejar ètnicament el maig de l’any 1948.” On abans hi havia Lajun, ara hi ha el quibuts Megido.
A l’altra banda de la militaritzada frontera entre Israel i el Líban, Abo Mohamed expressa el seu disgust pel fet de no poder morir a Palestina. Té el seu país en un altar. Assegura que, a Natzaret, hi vivien musulmans, cristians i jueus en harmonia i que, si una parella es volia casar, els joves del poble feien de voluntaris per construir-los la casa. S’enyora de la màquina de cafè, d’algunes peces de roba del seu avi i de la clau de la casa familiar. Eren els darrers vestigis que li quedaven de Palestina, però els va perdre durant una guerra en un camp de refugiats al Líban.
Memòria viva
El seu fill Hadar va voler deixar de ser un refugiat i amb 17 anys va intentar entrar a Palestina. Els israelians el van tancar a la presó durant 16 anys i actualment viu a la Franja de Gaza. Ara és el fill d’en Hadar, de 10 anys, el que diu que vol lluitar contra els israelians per poder tornar a casa.
La part de la família que es va poder quedar a Natzaret, mentrestant, no s’oblida dels exiliats. “Tenen un tros de terra i la protegeixen i la cuiden fins avui”, explica Abo Mohamed amb orgull als ulls: “La mantenen per a quan puguem tornar; la guarden per a nosaltres.”