Política

Josep-Lluís Carod-Rovira: "El gest que he fet, ben mirat, l'hauria pogut fer abans"

Entrevista: Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del govern de la Generalitat

Carod ha tancat una etapa política amb la decisió de no optar a tornar ser el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, després d’haver-ho estat tres vegades, en dues de les quals ha arribat al govern.

16 d’abril del 2009. Per què?
Perquè després de les vacances de Setmana Santa era el primer dia hàbil que no estava immediatament enganxat a les vacances i vinculat a una data emblemàtica per a ERC com és el 14 d’abril, i perquè ens agafava en fase prèvia a la campanya electoral de les europees, i el gest que volia fer havia de ser un gest en positiu que afavorís també els resultats electorals més immediats.

Quan va decidir renunciar a la candidatura?
Personalment, la decisió la tenia presa des de l’estiu passat. Després del congrés. Era molt difícil no admetre que qui tenia el lideratge orgànic del partit no el tingués també com a cartell electoral. Mentre jo havia estat al capdavant d’ERC, sempre havia estat així. Per tant, la decisió més important des del punt de vista polític no és la que vaig prendre el 16 d’abril, sinó l’any passat decidint no presentar-me a la presidència d’ERC, que va ser una decisió molt, molt personal meva, molt. Simplement la vaig comunicar a la gent del meu entorn i després les coses han anat venint soles.

Hi ha pesat alguna cosa més?
He entès molt bé que l’electorat castiga les divisions internes i que un partit que està al govern no pot fer segons quines coses. Hauria estat una irresponsabilitat total arrossegar el partit a una nova batalla interna, i no em volia fer responsable d’aquesta irresponsabilitat.

Encara hi ha els crítics, que no han fumat la pipa de la pau. Com s’ha de resoldre aquesta part de la divisió?

Compartir els objectius estratègics en un partit no vol dir compartir-ne per unanimitat tota la tàctica. És legítim que hi hagi gent que no assumeixi al cent per cent les posicions hegemòniques. Som un partit, no una secta, no hi ha dogmes de fe. Hi ha majories democràtiques.

Però amb els crítics actius, la imatge de divisió continuarà.

Tothom sap que a partir d’aquest moment hi ha una majoria política estable a ERC que prioritza l’acció com a partit seriós, madur, de govern, responsable, que té respostes. I el primer problema nacional no és qui serà el candidat d’ERC, la gent no en parla fent el tallat al bar de la cantonada. La gent parla de la hipoteca o de la liquiditat de l’empresa. Hem d’acabar amb el fet que ERC, a vegades, té una dinàmica al marge de la societat i planteja debats extraterrestres per a la majoria dels mortals.

Joan Carretero proposa un nou partit independentista d’ampli espectre per a les eleccions del 2010 que proclami unilateralment al Parlament la independència.
Es tracta d’un déjà-vu, de la repetició d’una jugada que ja va intentar Àngel Colom amb el PI. I tots sabem amb quin èxit electoral i quin final polític... Si es produís, clarificaria les coses i ERC tornaria a ser un partit independentista i d’esquerres, alhora. No sols una mena de front patriòtic sense contingut ideològic. La construcció de majories socials, per la independència o pel que sigui, no s’improvisa en quatre mesos, ni es fa a base de proclames o convulsions permanents. Ni crec que tingui cap conseqüència electoral perceptible i sí una nova frustració política.

¿La pau passa per una executiva més plural?
No necessàriament. No hi ha contrapartides per a l’acord. Ho vaig fer per estabilitat, reconciliació i futur. El president necessita la legitimitat de tenir l’hegemonia del partit, i ens havíem de reconciliar perquè ens hem enfrontat en un congrés amb candidatures i programes molt diferents.

Diu que el tàndem continua i que vostè serà l’home del govern...
Dos cavalquen junts, amb una diferència. Un és al partit i l’altre al govern. Però no és un invent meu, es va aprovar en l’últim congrés. Renunciant a la presidència, rebutjava al lideratge orgànic, i ara calen les condicions mínimes per treballar.

I a partir del 2010?
Abans hi ha eleccions, cal veure quines llistes presenta ERC, com valora l’electorat les llistes, quines majories de govern poden sortir... És política ficció, ningú ho sap.

¿El tàndem podria seguir canviant l’ordre a les llistes entre l’1 i el 2?

Podria, evidentment.

És la seva aposta?
Jo no faig apostes. El meu gest el caracteritza que cal fer per primer cop una transició tranquil·la a ERC. Això no ha acabat amb gent que marxa del partit, diputats que abandonen el grup, antics líders que fan nous partits i al final acaben a Convergència... Ha passat serenament i no he posat cap contrapartida sobre la taula, excepte que tinguem calma uns i altres. Garanteixo calma al partit i he demanat la mateixa reciprocitat amb relació al govern.

Quina és la feina que ha de fer Puigcercós?
Ha de fer la gran renovació per convertir ERC no en un moviment de patriotes d’ideologia no excessivament precisa, sinó en un partit modern, fort, disciplinat, organitzat, amb extensió territorial. I ell em va dir que jo sóc el màxim representant d’ERC al govern. No volia sentir res més.

Si ERC segueix a l’executiu el 2010, vol continuar sent l’home al govern?

Passat el congrés no he dit mai més que em tornaria a presentar. Vaig dir que estaré sempre a primera línia de compromís polític a disposició del partit per al que sigui. I també inclou això. Si el partit vol que hi hagi un home de partit, que no sóc jo, és Puigcercós, i un home de govern, és el que estic fent. És el partit, sabent la meva disponibilitat, qui ha de dir si pot ser positiu aprofitar la meva experiència. Que ho aprofita? Bé. Que no? Doncs, molt bé.

¿Això inclou tornar a ser vicepresident?
Ni ho determina ni ho exclou. Estar a disposició vol dir això.

¿Hauria fet aquest gest si les enquestes anessin millor?
Sí. Segurament, el gest que he fet ara, ben mirat, l’hauria pogut fer abans.

I per què no ho va fer?

Perquè la política, i més ERC, va a un ritme que no té res a veure amb la normalitat de la quotidianitat. Tot és molt emocional, ideològic, polític, depèn de factors difícils de precisar per als que no hi pertanyen o tenen dificultats a descodificar l’argot de la política, que és una cosa que a molts mortals, entre els quals a vegades em compto jo, els costa molt d’entendre. Les coses passen com passen.

Fa un any va acusar el seu partit de fer-li mòbing. ¿Se n’ha vist ara la conseqüència?

Tots els sentiments que pugui tenir sobre quin ha estat el comportament, el tracte, l’actitud d’ERC a través d’alguns dels seus dirigents en relació amb mi, jo m’ho sé, aquests dirigents ho saben i els militants també. Però forma part del passat.

Però de l’etapa última, què és el millor i el pitjor? Ha viscut la glòria i la misèria. Allò de Perpinyà o on fos...
A Cardedeu...

...que va acabar amb una angina de pit, els èxits electorals...
El més important és haver contribuït a convertir ERC en un partit polític, ubicat a l’espai d’esquerres, que no fa separació entre agenda nacional i agenda social, deixant la responsabilitat de fer el mateix del centre cap a la dreta a uns altres, fer caminar ERC pel carrer del mig i haver convertit ERC en un partit de govern. I ha anat acompanyat dels millors resultats electorals des dels temps de la República.

Però Perpinyà marca un punt d’inflexió.
He tingut, òbviament, una reunió amb ETA que va ser penalitzada. Hi ha molts comentaris a fer sobre aquella reunió que no sé si mai els arribaré a fer del tot, però deixem-ho així. Va ser penalitzada i em va estigmatitzar i provocar un linxament com mai ha tingut ningú a l’Estat espanyol. I així i tot, malgrat el meu partit ser al govern i jo quedar-me’n fora, malgrat la reunió i la campanya del linxament, vam fer els segons resultats més bons d’ençà de la República.

Tornaria a reunir-se amb ETA?

Aquesta pregunta ja vaig dir al seu moment que no la tornaria a respondre mai més.

Aquesta setmana han avalat el pacte d’esquerres renovant el Pacte d’Entesa i a la conferència de dijous sobre l’Àgora de l’Esquerra. ¿Això té una lectura de futur o els pactes dependran de l’aritmètica?
La formació de governs no depèn exclusivament de l’aritmètica. En els dos últims governs de Pujol l’aritmètica permetia un acord amb l’esquerra catalana independentista i es va pactar amb la dreta espanyolista. I a les últimes eleccions el primer pas que fa CiU és oferir un acord al PSC.

El seu electorat no sembla aplaudir del tot l’opció de pacte triada.
La pregunta que ens hem de fer és: en quins punts concrets de la dita agenda nacional s’ha reculat des del 2003? I en quins punts s’ha avançat? La llei del cinema, una política exterior pròpia, el reconeixement de 15 federacions esportives a nivell internacional, de prop de 160 entitats i associacions catalanes a nivell internacional, l’assoliment de 166 universitats al món on s’ensenya català, la conversió del Llull en organisme institucional únic als Països Catalans... Quan s’ha fet tot això? El 2010 farem balanç.

I per què el president de la Generalitat, d’un partit que té ministres al govern de l’Estat, no aconsegueix arrencar un acord de finançament?
D’entrada, amb l’Estatut que tenim és impossible. L’Estatut que van pactar Mas i Zapatero tenia com a objectiu que CiU pogués arribar a la presidència de la Generalitat per un pacte amb Zapatero. A cap país del món es va a pactar la presidència del govern a fora. Tindrem el finançament que permeti la legalitat vigent, que serà l’imprescindible. És el govern de Catalunya qui s’ha plantat. ¿Algú s’imaginava fa uns anys escoltar el president Montilla dient el que diu, en matèria de política lingüística, per exemple? Evidentment que tenen un problema, però és el seu. El govern només acceptarà un acord que sigui el que diu l’Estatut.

I els rèdits no se’ls endurà Montilla?

No ho sap ningú. La societat haurà de valorar si el PSC sol hauria arribat a aquestes conclusions o si es deu a la influència, l’actitud i el pensament d’ERC i els seus dirigents al govern i al partit.

2014. Queda al calaix?
De moment no es belluga d’any. El 2014 és una proposta que faig en un llibre concret i el menys important són les 40 pàgines que hi dedico. Els referèndums no els fa una persona, els fa el govern. Veurem quina correlació de forces decideix la societat catalana el 2014. Si és favorable, es farà; si no, no.

Però condicionarà els pactes d’ERC?
És tan independentista el senyor Montilla com el senyor Mas. Per tant, ho és tant el PSC com CiU. Si el referèndum l’hem de fer els que ara ens diem independentistes, val més que no el fem. Sóc partidari de fer-lo per guanyar i per això hi treballo.

Com se sent?

Tranquil. Enormement tranquil. Estic content d’haver fet el que havia de fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
SALT

El ple municipal aprova el nou contracte de neteja i recollida de residus

SALT
estat espanyol

Sánchez exigeix a Milei una rectificació pública de les seves paraules

barcelona
regne unit

La justícia britànica frena l’extradició d’Assange als EUA

barcelona
guerra a gaza

El fiscal del TPI demana ordres de detenció contra Netanyahu, Gallant i tres líders de Hamàs

barcelona
política

Ajornen la declaració pel Tsunami a Barcelona a Rovira, Soler i Alay

barcelona

Absolt l'acusat de calumniar l’expresident del Consell Comarcal de la Garrotxa

sant jaume de llierca
estat espanyol

Espanya amenaça de trencar relacions amb l’Argentina

barcelona
àfrica

Intent de cop d’estat a la República Democràtica del Congo

Iran

Confirmen la mort del president iranià en l'accident d'helicòpter

barcelona