La matinada de divendres, quan va saber-se que el govern israelià i Hamàs havien pactat la fi dels bombardejos, desenes de milers de persones a la franja de Gaza van sortir al carrer en actitud festiva. Feien el senyal de victòria amb els dits i carregaven banderes palestines o de Hamàs, ja fos lluint-les al seu damunt o lligades al cap. Celebraven la treva militar que s’havia pactat a banda i banda del mur, i commemoraven l’Eid, la festivitat religiosa que marca el darrer dia del ramadà i que no havien pogut gaudir dies enrere degut als míssils que queien sobre els seus barris. “Sí, sentim dolor i tristesa per la nostra gent”, deia aquella mateixa nit a Reuters Amer Ahmed, un home de 30 anys que s’unia a la multitud amb els seus amics. “Han perdut les seves cases i els seus éssers estimats. Però malgrat això, avui celebrarem.”

L’esclat d’alegria i l’alleugeriment d’aquella nit precedien l’impacte contra una nova realitat a la franja de Gaza, on l’Organització Mundial de la Salut parla de “trauma” col·lectiu. Les darreres dades de l’ONU indicaven que gairebé 100.000 persones havien abandonat les seves cases, ja fos per enderrocament o per sentir-s’hi insegures, després d’11 dies de bombardejos que deixen en la societat civil una por que no pot quantificar-se en xifres: “Han estat dies d’angoixa i de terror. Dies sense cap esperança. No sé com, però encara estem vius”, deia a El Punt Avui la Saja, des de la ciutat de Gaza, el dia posterior a la treva. “Ara toca respirar. Hem quedat sense força, però la vida continua.” La vida a Gaza continua, però ho fa amb obstacles.

La fi de les bombes no comporta la fi del mal que han fet. A la franja assetjada, que allotja 2 milions de persones en un territori que es travessa en menys d’una hora de conducció, hi ha una cinquantena d’escoles i més d’una desena de centres d’atenció primària que han estat afectats pels míssils. L’únic laboratori del territori que feia tests anti-Covid es troba entre les instal·lacions damnificades. Com ho està també la xarxa de gestió de l’aigua i l’elèctrica, fet que provoca talls de fins a 21 hores al dia, incloent-hi els hospitals. “La feina humanitària ja està en marxa”, diu Yousef Alhelou, periodista palestí i analista polític de Gaza. “Les autoritats palestines reben suport de diversos països, però no poden fer res més que coordinar els plans de reconstrucció”.

“Només la gent de Gaza coneixem l’efecte d’aquests bombardejos”, diu Hassan Khoury. La seva família i ell viuen refugiats a Rafah, al sud de la franja de Gaza. Són exiliats de Barqa, un municipi a 37 quilòmetres de Gaza que cau dins les fronteres de l’actual Israel: “El nostre patiment comença tan bon punt s’aplica l’alto el foc. Moltes històries inacabades i somnis enfonsats.” Que la població de Gaza hagi patit set ofensives militars d’Israel en dues dècades –diu– no fa que s’acostumin al so dels míssils: “Si després dels bombardejos tornem a la vida és perquè la vida en cap moment s’ha aturat, no perquè els bombardejos siguin quelcom natural per a nosaltres.” Però, tal com se sol dir a Gaza, en Hassan hi afegeix: “Que estiguem vius no vol dir que hàgim sobreviscut.”

Hamàs, un grup contrari a l’existència d’Israel, és l’objectiu declarat en l’ofensiva de l’Estat jueu contra Gaza. Les autoritats israelianes argumenten que el bloqueig és necessari per evitar que Hamàs aconsegueixi armament que li permeti cometre atacs contra Israel. Grups de defensa dels drets humans adverteixen que aquesta mesura suposa un càstig col·lectiu contra la població de Gaza, i els palestins asseguren que Hamàs és l’excusa per atacar la societat civil. La neteja ètnica que afirmen que Israel perpetra contra ells, així com l’ocupació militar i la negació de drets que pateixen, precedeix el naixement de Hamàs en diverses dècades.

El setge contra Hamàs ha dut l’exèrcit israelià a deixar enrere el temor d’atacar llocs religiosos com ara mesquites per por d’una reacció diplomàtica internacional. Durant l’ofensiva del 2012, els míssils israelians no van tocar ni una sola mesquita. En la del 2014, en van enfonsar 63. Les autoritats israelianes afirmen que Hamàs les fa servir per guardar-hi armament, així com l’entrada a túnels que permeten als seus membres infiltrar-se a Israel per cometre atacs. Veus palestines adverteixen que les mesquites són una peça clau en l’entramat social de Gaza i no únicament llocs d’adoració religiosa.

La inseguretat de viure a Gaza pot impulsar migracions. Algun any la xifra d’exiliats ha superat les 30.000 persones, però l’analista Alhelou no les considera xifres alarmants: cada any hi neixen uns 50.000 bebès. Molts dels qui marxen hi tornen quan no aconsegueixen trobar estabilitat a l’estranger: “Prefereixen viure a la seva terra abans que convertir-se en refugiats i patir lluny. Els palestins estimen el seu país.”