El sector turístic no s’oblida de l’aigua, tot i que hagi plogut

Les restriccions de consum d’aigua van posar en tensió el sector turístic, i ara que les reserves, les hídriques, voregen altre cop el 80%, la Fundació Jordi Comas no va desaprofitar l’oportunitat de tornar-ne a parlar en la jornada anual Turisme, Territori i Sostenibilitat, celebrada a l’Auditori de Cap Roig. Els dos ponents convidats, però, barrejaven aigua dolça –amb l’enginyer industrial Joan Gaya– amb la salada de mars i oceans –el fins fa pocs dies director del Museu del Disseny de Barcelona, José Luis de Vicente, que s’ha especialitzat en la matèria–, i el “dolç i salat”, com bromejava el periodista Xavier Grasset, moderant, va destapar noves perspectives.

Per Gaya, però, el sector de l’hostaleria no gasta tanta aigua, un 4% del total anual a Catalunya, segons els seus càlculs. L’expert va recórrer al pragmatisme i va recordar que a Catalunya, de mitjana, es continuen recollint uns 21.000 hectòmetres cúbics de pluja, que es podrien optimitzar millor, sense comptar amb els 6.000 addicionals que baixen pel riu Ebre. Recordava que va néixer el 1945, un dels anys més secs en les estadístiques, i que deu anys més enrere la Generalitat republicana ja tenia un pla d’interconnexió de totes les conques fluvials catalanes, llevat de la del Llobregat, per la seva salinitat i la pressió de la indústria –abans no avancessin les solucions per depurar i regenerar el recurs–, que en dificultaven la potabilització.

Un segle més tard, però, Grasset li feia veure que, a les Terres de l’Ebre, potser el declararien no grat. Però malgrat això, Gaya creu que hi ha molt de marge, a més de dessalar, i va obrir el focus cap a altres sectors, especialment l’industrial –en els rams alimentari, paperer o químic– i, sobretot, en els regadius de la pagesia. Fent més amics... Però més enllà de tots aquests factors, va insistir que l’abandonament de cultius també ha afavorit l’expansió incessant dels boscos, actius paisatgístics d’una banda, però que han esdevingut “els primers consumidors d’aigua del país”, fent davallar els cabals fluvials, i que, sense gestió, poden alimentar grans incendis forestals cada estiu. Pel ponent, es podria incidir, també, en la tarifació: apujar el preu del metre cúbic. Encara que va admetre que és “doblement paradoxal” vendre un recurs tan car de gestionar a preu subvencionat i fomentar-ne l’estalvi, perquè com menys aigua es consumeixi, més cauran els ingressos de tot el sistema.

Pel que fa a De Vicente, va centrar les seves tesis en el gir de la mirada conservacionista cap a la protecció dels oceans, i les noves amenaces que, microplàstics i abocaments a banda, poden implicar la mineria submarina –a la recerca del nou or de les terres rares– o fins i tot l’eòlica marina, derivades de la necessitat de generar energia renovable, però amb nous impactes ambientals. A escala turística, però, va jugar també la derivada dels sediments fluvials retinguts als embassaments, que contribueixen a fer perdre aportacions de sorra a les platges en un litoral pressionat doblement per l’increment del nivell del mar. La sorra, va recordar, és el segon material amb més comerç, per volum, només darrere de l’aigua dolça. I va preguntar a quant hauria de cotitzar el metre quadrat de platja catalana si cada any cal reposar-lo artificialment, per recalcular taxes i cànons. S’aposta per recuperar dunes, però en un litoral com el català, molt urbanitzat, fer un pas enrere és complicat.