Entre tots els monuments que té la ciutat de Girona, carregats la majoria de centenària història, hi ha espais no monumentals però que mereixerien formar part del patrimoni immaterial local. Un exemple clar és el cafè L’Arc, que avui compleix 60 anys (la llicència d’obertura se’ls va concedir el 15 de juny del 1957). Per a la gent més jove, L’Arc és simplement el bar que hi ha als peus de la catedral. Tot i que el seu fundador, Lluís Bonaventura (1930-2009), segurament justificaria que és al revés, i és que era cèlebre la seva frase que el seu local és l’únic cafè que té una catedral al pati. La seva filla, Glòria Bonaventura, copropietària del cafè juntament amb els seus germans, recorda que al seu pare li agradava anunciar L’Arc “amb un estil molt personal”. Personal i trencador, com el reclam publicitari que deia –en una època en què no hi havia televisió a totes les cases i que era entès com un atractiu per als bars– que L’Arc no tenia “sucursals ni tampoc televisió.” I és que l’esperit que en Lluís va transmetre al local que regentava juntament amb la seva dona, l’Aurora, no pretenia ser el d’un lloc on la gent s’embadalís davant la petita pantalla o escoltant música i que s’oblidés de conversar. I és aquí on aquest local va fer història, perquè es va convertir en un punt de trobada de joves inquiets, en un moment en què, en plena dictadura, la repressió ideològica era la norma en tots els àmbits de la societat. A L’Arc s’hi trobaven molts dels que, anys després, van ser importants polítics i intel·lectuals de la ciutat i del país. S’hi trobaven –aquests i d’altres, en una llarga llista que seria sempre incompleta– per fer tertúlies polítiques en què el règim franquista segur que no en sortia ben parat. S’hi reunien per parlar i gaudir de la cultura que els interessava, i que no era precisament la que la dictadura aplaudia. L’Arc era, doncs, una illa de llibertat i democràcia enmig d’un fangar de conservadorisme, moralitat severa i repressió.

Eren temps, també, explica la Glòria, en què estaven rodejats d’activitat que atreia clients: els jutjats a la Casa Pastors, la residència de les monges, el col·legi d’arquitectes –que encara funciona com a tal, però que ja té bar propi i, a més, és menys freqüentat pels professionals, potser per les noves tecnologies, que estalvien visites presencials.

Les coses, com els temps, han canviat. Hi ha més bars de nit a Girona, i amb les restriccions del trànsit al Barri Vell i l’acumulació de locals en altres sectors, més accessibles, va anar canviant el perfil dels parroquians. I amb els temps, també L’Arc ha anat canviant. Ja no és un local de nit. Obren a les nou del matí i tanquen en funció de l’afluència del turisme, que ha crescut de manera extraordinària. A l’hivern, cap a les cinc de la tarda; quan comença el bon temps, cap a les vuit, i a l’estiu cap a mitjanit. Tampoc poden tancar més tard, explica la Glòria, perquè l’Ajuntament no els ho permet, en aplicació de la darrera ordenança per a l’oci nocturn. Per tot això, el present i el passat, el record d’en Lluís i l’Aurora a l’establiment, l’agraïment cap als incomptables clients que al llarg dels anys hi han passat estones, que s’hi han divertit, que hi han rigut, plorat, estimat, crescut, discutit, begut, menjat..., per tots ells, avui, cap a les vuit del vespre, s’ha organitzat una festa d’aniversari a la plaça de la Catedral, davant del cafè, en la qual actuaran Les Anxovetes. Per molts anys!