“El meu fill forma part de la comunitat Erasmus”

Emma Bouisset estava fent cua per omplir paperassa i fer la preinscripció a la universitat quan se li va acostar Carles Piquer preguntant-li d’on era, perquè per la seva aparença creia que havien de parlar el mateix idioma. Ella era barcelonina, i ell, valencià, de la Vall d’Uixó. Els dos eren a Londres, a punt de començar el seu Erasmus. De fet, feia només unes hores que aquesta estudiant de periodisme de la Universitat Autònoma havia aterrat a la capital anglesa, que havia triat no només perquè sabia anglès sinó per ser bressol de grans musicals, la seva passió. Dues setmanes més tard, l’Emma i en Carles feien el seu primer passeig com a parella, pels voltants del Tower Bridge. Un de cada quatre estudiants troben parella durant la seva estada a l’estranger. Ells no només han complert aquesta estadística, sinó que el seu fill, l’Aran, de 2 anys, forma part del milió de nens que la Comissió Europea calcula que han nascut fruit de relacions entre Erasmus.

L’Emma va fer escala a Londres el curs 2000/2001. Ja havia cursat a Bellaterra totes les assignatures troncals i obligatòries de periodisme i li quedaven només les quatre de lliure elecció. Va tenir temps, doncs, de gaudir del teatre, tot i que en un semestre “només” va anar a veure quatre musicals perquè el preu era un problema. “Londres és una ciutat caríssima i la beca és baixa i a més arriba quan ja has tornat”, lamenta l’Emma. “Alguns companys havien de treballar i jo sort en vaig tenir del suport dels pares, per això que penso que en aquest sentit la beca és elitista”, reflexiona.

Aquesta periodista avui responsable de continguts de Komunica Kit no només va triar Londres com a destinació perquè somiava Cats i El fantasma de l’òpera sinó perquè parlava anglès, a banda de francès. “Jo creia que tenia nivell però allà vaig veure que no”, confessa. “No entenia res, perquè no parlaven com a les cintes de casset de classe sinó de debò.” Un mes li va costar fer el canvi de xip i començar a relaxar-se. “Em va costar molt més parlar bé l’anglès, però almenys ja ho entenia tot”, relata.

De l’ambient universitari, l’Emma recorda les festes als pisos d’estudiants, que consistien en sopars en què cada estudiant portava l’especialitat del seu país. Vivia en uns pisos socials que tenien una ala reservada per als Erasmus. La beca li va servir per sortir de la zona de confort, aprendre i buscar-se la vida. Un cop va trepitjar el món laboral, va constatar que l’Erasmus “no és garantia de res” però que haver estudiat fora “és un plus”. Pel que fa al millor regal que li podia fer el programa d’intercanvi estudiantil, el seu fill, li fa “gràcia” l’etiqueta del baby boom de les beques i sí que sent que, en part, l’Aran “forma part d’una comunitat, la comunitat Erasmus”.