Sí, és impressionant! En general la terminologia jurídica és androcèntrica. Els actors sempre són els homes: els creditors, el propietari, l’hereu... La dona ha estat invisibilitzada en el text de totes les lleis, siguin o no civils, fet que es reflecteix en el Codi Civil català. Dels sis llibres del Codi Civil potser el cinquè és el més respectuós, i usa termes neutres, tot i que tracta d’un àmbit particularment difícil com és el dels drets reals; segurament es deu a la data de promulgació. En el llibre quart, el de successions, el llenguatge és més patriarcal, probablement perquè és el que conserva més textos dels precedents.

El grup el formem: Judith Solé Resina, catedràtica de dret civil (UAB); Cristina González Beilfuss, catedràtica de dret internacional privat (UB); Elena Lauroba Lacasa, titular de dret civil (UB); Albert Ruda González, titular de dret civil (UdG); Esther Farnós, professora de dret civil (UPF); Montserrat Tur, advocada; M. José Urzaiz, secretària tècnica de la Comissió de Codificació, i jo mateixa. Teníem l’encàrrec de revisar el contingut del Codi Civil de Catalunya i detectar les situacions discriminatòries i disfuncions envers la dona, cosa que implicava alhora una reforma molt concreta pel que fa al llenguatge en els sis llibres que té el Codi Civil català. Vam demanar l’assessorament i consell a lingüistes, com ara Eulàlia Lladó, Maria Carme Junyent i Margarida Sanjaume, del Parlament de Catalunya. El grup va elaborar un document amb quatre pautes generals que s’havien de tenir en compte per a la redacció de les normes, que encara no està aprovat. La veritat és que aquest és un tema en què hi ha una important controvèrsia perquè no només hi ha discussions entre les mateixes lingüistes, un nombre important de les quals considera que no calen aquests canvis, sinó que els plantejaments són molt diferents. Les juristes entenem que sí que és necessari perquè no és només una qüestió de llenguatge sinó de contingut, una qüestió tècnica a la qual s’ha de donar una solució normativa. El llenguatge jurídic ha de ser inclusiu.

Doncs per exemple l’article 14 de la Constitució Espanyola diu: “Els espanyols són iguals davant la llei...” I les espanyoles? No són iguals? Aquesta frase es podria fer més inclusiva i canviar per: “Totes les persones...” Per posar un exemple en què la forma i el contingut estan vinculats. En el Codi Civil català, en el contracte de conreu s’estableix l’obligació de “conrear segons ús i costum d’un bon pagès de la comarca”. I la pagesa? Que no és bona treballadora?, sempre ha estat al camp. Segurament el que es vol dir és “l’ús i costum de la pagesia de la comarca”. S’afirma que en les regles del llenguatge el masculí és omnicomprensiu, però nosaltres ho qüestionem perquè no sempre és així, cal evolucionar.

Hi ha qui pensa que feminitzar consisteix a desdoblar i fer servir els articles masculí i femení en el subjecte o repetir els dos noms, com ara “el fill i la filla”. Certament, no convé abusar-ne, sobretot quan es redacta una llei, però aquesta no és l’única tècnica. També es poden fer servir frases el·líptiques, suprimint el subjecte. Per exemple, per anomenar el propietari de la finca, podem dir: “Qui tingui la propietat.” També hi ha altres recursos, com ara mots invariables, epicens, col·lectius... Alguns canvis proposats s’han recollit en els treballs de la secció de la Comissió de Codificació en un avantprojecte de llei d’actualització en què s’està treballant, i en el qual també es fa l’adaptació del Codi Civil català a la Convenció de les Nacions Unides, de Nova York (2006), en la qual es fixa un nou model de capacitat en què totes les persones, sigui quina sigui la seva discapacitat, tenen dret a exercir la seva capacitat jurídica. Aquest text no ha pogut concloure la seva tramitació, que esperem que es reprengui en la propera legislatura.

Sí. Per exemple, es recull que les fundacions i associacions han de garantir la paritat entre homes i dones en els seus òrgans col·legiats. S’explicita que la dona té plena autonomia sobre el seu propi cos. Amb tot, en aquest moment, topem amb una llei orgànica, la de l’avortament, que el PP va modificar, i que obliga les menors de 16 anys a informar els seus pares si volen avortar. Un canvi que alhora va contra la mateixa norma sanitària, que dona autonomia a les noies i nois de 16 anys per prestar el consentiment informat a una intervenció. De manera que actualment una noia de 16 anys es pot fer una operació estètica de pit, però ha de demanar permís als pares per avortar. Esperem que en la nova llei de l’avortament anunciada es canviï.

Una gran part dels juristes no catalans lloen el Codi Civil català, arreu del territori espanyol, com també les lleis especials. En general, s’ha donat el cas que tant les lleis com el Codi Civil català són models que han estat copiats per altres legislacions. Procura ser un codi que està al dia i donar una resposta jurídica a les necessitats i conflictes de les persones. Un codi civil necessita una estabilitat, però les lleis no són intocables. A través de normes jurídiques, el dret ordena una societat determinada i alhora ha de respondre al que aquesta li reclama. Els canvis han d’obeir a una visió humana i social i fonamentar-s’hi, més que no pas recollir una ideologia particular religiosa o política. La llei ha d’intentar ser al màxim de propera al que necessita la persona, i les relacions de tota índole entre elles.

Cap norma és intocable, inclosa la Constitució, que és una norma important i fonamental en el nostre sistema jurídic. Però desafortunadament hem arribat a una situació en què han elevat la Constitució i l’han fet santa, i a la santa Constitució l’han posat en un altar i no la baixen d’allà. És un error. Tota norma es pot modificar i s’ha de modificar i el canvi és bo perquè implica progrés; així és com han evolucionat l’àmbit jurídic i la societat. La Constitució de 1978 ha fet un servei molt important en la recuperació de la democràcia, pels principis, però segurament per com està redactada el que ha permès és certa flexibilitat, tot i que alhora també ha creat inseguretats jurídiques, sobretot pel que fa a la competència de les autonomies en matèria legislativa civil.

Des de la recuperació per part de la Generalitat de Catalunya de la potestat per legislar civilment, en els darrers 40 anys la majoria de lleis civils catalanes han estat impugnades pel govern de l’Estat de torn davant el Tribunal Constitucional. Fins l’any 2003 el govern espanyol desistia de la major part de recursos, després de la manifestació de rebuig de la classe jurídica catalana o no, com va succeir amb la llei de filiacions i la de successió intestada arran del Manifiesto en defensa del derecho civil de Cataluña de 26 de novembre de 1991. A partir del 2004, amb el PP, no només tot es porta al Constitucional sinó que no es retiren els recursos. Les resolucions del Tribunal Constitucional són, en certa mesura, imprevisibles. Hi ha tres sentències recents en què ens dona la raó totalment, com és en el cas de la propietat temporal i compartida, o parcialment, en la de voluntats digitals. És important la sentència sobre el llibre sisè del Codi Civil de Catalunya, en matèria d’obligacions i contractes, dictada fa un any, perquè legitima i referma la competència de la Generalitat per legislar sobre el seu dret civil, i en concret la competència per legislar en matèria de contractes.

Perquè en 40 anys de democràcia l’Estat espanyol no ha assumit encara la pluralitat legislativa que té. Ens passa a nosaltres, a Catalunya, però també a les comunitats autònomes que gaudeixen de la competència per legislar en matèria civil: el País Basc, Navarra, Galícia i també el País Valencià, que s’ha trobat que diverses lleis del dret de família que tenia en vigor fa temps han estat declarades inconstitucionals i ara se li qüestionen. En unes jornades celebrades a la Facultat de Dret de la Universitat de Santiago de Compostel·la sobre la plurilegislació civil va quedar clar que no s’ha assumit l’Estat de les autonomies i que la diversitat entre unes i altres és molt evident.

No tant com caldria. Encara es desconeix força, tot i que hi ha excepcions i es fan esforços –com ara als col·legis professionals d’advocats, notariat i registres– per oferir conferències, màsters i cursos de reciclatge. Encara que a la universitat s’expliqui i estudiï el dret català, hi ha una part de professionals que no el coneixen. Com en el cas del coneixement de la llengua catalana, el coneixement del Codi Civil de Catalunya hauria de ser més que un mèrit si s’ha d’exercir aquí.

Estic molt complaguda de tots els camps en què m’he desenvolupat professionalment, tot i que per damunt de tot em considero universitària. Des del primer dia a classe, he intentat ajudar i transmetre el coneixement als alumnes i he provat diferents maneres de docència i aprenentatges, i els alumnes també m’han ensenyat molt. He tingut alumnes que ara són excel·lents catedràtiques. En l’àmbit de la investigació, he investigat i estudiat gairebé totes les matèries que formen el dret civil, que són vuit. Soc una persona molt curiosa. I també col·laboro amb el Departament de Justícia des de 1988 en processos prelegislatius com a membre de diferents grups de treball i comissions.

Sí, entre els anys 1998 i 2018, a través d’un conveni entre l’Autònoma i l’Ajuntament de Sabadell. Aquesta també ha estat una tasca gratificant que he fet amb molta estima, i n’he après molt. Es dicten uns 200 laudes a l’any, que són executius. En alguns casos, les parts arriben a acords abans. Són reclamacions de les persones consumidores contra els establiments comercials, companyies del gas, la llum, telefonia, etc. És un àmbit del dret en el qual no pensem, però també és important. Són conflictes jurídics molt humans.