El 18 d’octubre passat, el bon amic Ramon Llorente va acabar el seu servei com a Defensor de la Ciutadania de la ciutat de Girona, labor que ha realitzat amb dedicació extrema i gran empatia durant dotze anys.

L’acte de comiat, sincer, emotiu i ple d’afecte, va voler ser un reconeixement a la meritòria tasca, plena d’humanitat i eficàcia, realitzada per en Ramon. La sala de plens de l’Ajuntament de Girona estava plena de gom a gom, amb tota la corporació municipal, els defensors de la ciutadania de les comarques gironines, els dos emèrits de Salt i bona part d’altres llocs de Catalunya. En acabar, els llargs aplaudiments van ser una mostra unànime d’expressió dels sentiments d’estima i admiració de tothom.

Això em fa pensar que, al començament de cada curs universitari, la lliçó magistral marca les prioritats, els valors i les pautes a seguir. En Ramon ha anat impartint una lliçó magistral al llarg de tots aquests anys com a Defensor de la Ciutadania, amb els seus escrits als diaris gironins, conferències, assemblees i sempre present on feia més falta.

La meva llarga relació amb ell m’ha ensenyat moltes coses, una de les quals és la seva sensibilitat i bon tracte. Un exemple d’això és una pàgina viscuda d’en Ramon:

Al cap de pocs dies de ser nomenat Defensor de la Ciutadania de Salt, vaig trobar-me davant de l’Estanc del carrer Major amb un amic molt popular –José Castillo i López–, en Pepe, i em va expressar que volia parlar amb mi perquè tenia problemes amb l’empresa. Jo el vaig convidar a venir al meu “despatx particular”, que era el bar La Trinca, al costat mateix. Després d’explicar-me detalladament el cas, li vaig dir que això depassava les meves competències i que era qüestió d’un advocat laboralista. En no conèixer-ne cap, el vaig adreçar a en Ramon Llorente i Varela. Tot seguit, vaig telefonar a en Ramon, i li vaig dir que en Pepe l’aniria a veure per un cas que requeria la seva professió d’advocat laboralista, i que no sabia si podria pagar-li les gestions que faria, però que si ell no podia ja ho faria jo.

Passats uns mesos, en Pepe em va comunicar amb una gran satisfacció que el seu cas estava resolt i que en Ramon Llorente no li havia cobrat absolutament res.

Aquesta és només una de les moltes lliçons magistrals que en Ramon, amb la seva senzillesa i bonhomia, donava a mans plenes sense que ningú ho sabés. Sens dubte, la seva mà esquerra no sabia mai què feia la dreta.

Amic Ramon, vull expressar-te públicament el meu profund agraïment per tots aquests anys d’amistat i col·laboració. Sempre em tindràs fent-te costat.