Des de quan el tió, Pare Noel, Reis...?
Avui celebrem el naixement de Jesús i el dia 6, la seva manifestació
Tradició cristiana, adaptació de costums populars i consumisme es barregen en les festes
El Nadal és la segona festa més important de la cristiandat després de la Pasqua. Per als cristians d’Occident i des del segle IV, el misteri de l’Encarnació (el fill de Déu es fa home) se celebra el 25 de desembre, coincidint amb el solstici d’hivern. En aquella data, és quan Jesús neix i es dona a conèixer a uns pastors (per tant, “al poble jueu”, explica el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau). En canvi, a Orient (les esglésies orientals), el naixement de Jesús el celebraven el 6 de gener, dia de l’Epifania. “A mesura que passen els segles, les esglésies oriental i occidental s’influeixen mútuament i es coincideix que el 25 de desembre és el naixement de Jesús i el 6 és la seva manifestació, és a dir, que Jesús es dona a conèixer”, explica Dalmau. I puntualitza: “El 6 de gener coincideix amb l’adoració dels Reis Mags, i significa que Jesús es dona a conèixer als pagans i això és el que se celebra aquest dia, juntament amb el baptisme de Jesús. També el 6 de gener es recorden les noces de Canà i la conversió de l’aigua en vi, que és el primer dels miracles de Jesús”, diu el pare Bernabé Dalmau, que admet que, al final i al cap de tants segles, les celebracions han quedat molt centrades en el naixement de Jesús, el dia 25, i en el dia de Reis, el 6 de gener (l’adoració dels Reis Mags i l’obertura de Jesús als pobles pagans).
Fins que no arriba el Nadal, però, els cristians celebren l’Advent, que són les setmanes de preparació del Nadal, que comença quatre diumenges abans del dia 25. Els famosos calendaris d’Advent, que de fa uns anys s’han posat de moda i avui es venen fins i tot als supermercats (arribats fa pocs anys a casa nostra i per influència dels països germànics), fan una mica de trampa, en el sentit que es posa com a primer dia d’Advent el dia 1 de desembre, cosa que no quadra amb el calendari litúrgic. “Això és com els llums de Nadal, que cada any es posen més aviat. Primer, es posaven per Santa Llúcia, el 13 de desembre; després, es va avançar al 8, que és la Immaculada, i així, cada cop anem més aviat”, explica amb ironia el monjo Bernabé Dalmau, que en cap cas critica el costum –ara ja se’n pot dir “tradició”– de fer-nos regals de Nadal. “Molta gent critica el consumisme, i és veritat que en fem un gra massa, però fer regals per Nadal o menjar i beure bé està molt bé, perquè l’Encarnació de Jesús és un regal que Déu va fer a la humanitat, i bé que cal recordar-ho i celebrar-ho, oi?”, diu.
El pessebre
Entre les tradicions més nostrades, que ja molta gent celebra de manera laica però tenen origen religiós, perquè és la representació del naixement de Jesús, hi ha fer el pessebre (inventat per sant Francesc), típic dels Països Catalans, la Provença i el sud d’Itàlia. El caganer, una de les figures més populars, és, paradoxalment, un element poc apreciat pels caputxins, frares franciscans descendents de sant Francesc i impulsors del pessebre a casa nostra. La tradició diu que el pessebre s’ha de muntar per Santa Caterina, el 25 de novembre, tot i que alguns es decanten per dir que s’ha de muntar el 13 de desembre, dia de Santa Llúcia. Es coincideix, però, que es desmunta per la Candelera, i es tanca així el cicle de Nadal. Per la Candelera, el 2 de febrer, fa quaranta dies que va néixer Jesús. En temps de Jesucrist, a Galilea, era costum que, passats quaranta dies del part, les dones jueves anessin al temple a presentar els seus fills als sacerdots. Aquell dia, diu el folklorista Amadeu Carbó, “era costum portar una candela a beneir, i també era costum fer una processó amb les candeles enceses, que probablement és una romanalla de les processions que es feien per celebrar les Parentalia romanes”.
A casa nostra, el Nadal és una data assenyalada per trobar-nos amb família i amics, per recollir-se, per celebrar la festa litúrgica (“per Nadal, cada ovella al seu corral”), però els creients ja accepten que l’essència del Nadal, amb l’avenç de la secularització, “es va perdent” en el gros de la societat. “També hi ha gent a qui interessa que es perdi”, alerta el monjo Bernabé Dalmau. “Després de 2.000 anys, ara n’hi ha que diuen que per Nadal se celebra el solstici d’hivern com feien els romans i hi eliminen el sentit cristià”, lamenta.
Per Nadal, i fruit de la globalització, es barregen tradicions diverses i, per l’estudiós i folklorista Bienve Moya, “el fet que la gent hagi anat abandonant la religió suposa que el missatge de l’Església ha perdut força”, però les tradicions es van adaptant als temps. “Abans tothom anava a la missa del gall i ara cada cop s’hi va menys, però la nit de Nadal continuem sortint a les dotze de la nit per trobar-nos”, diu. “La celebració del naixement de Jesús perd força, però el retrobament a les cases es manté”, diu Moya, que recorda que la secularització no ha impedit que es mantinguin les tradicions de fer el pessebre, el pessebre vivent, les felicitacions de Nadal i d’altres de base religiosa, “tot i que siguin evidentment doctrinàries”.
En els darrers anys, han estat molt importants els esforços per recuperar pessebres vivents en moltes localitats i altres tradicions com El cant de la Sibil·la, patrimoni dels Països Catalans des de l’edat mitjana, que té especial rellevància a Mallorca. A casa nostra, s’havia mantingut la nit de Nadal a la basílica de Santa Maria del Mar, però en els darrers anys el Cor Francesc Valls de la catedral de Barcelona hi ha donat l’impuls definitiu. D’altra banda, el folklorista Amadeu Carbó entén que, en el cas d’altres tradicions, com el tió, gran part de l’èxit de la seva recuperació ha estat humanitzar-lo.
El 31, l’Home dels Nassos
Aquest estudiós de la cultura popular assegura que està passant una cosa similar amb l’Home dels Nassos. “Quan jo era petit, hi havia molta cultura d’anar a buscar l’Home dels Nassos l’últim dia de l’any, però això ja s’estava perdent. Ara, com que s’han fet capgrossos amb la imatge d’un home amb el nas gros en alguns pobles i escoles i es fa una festa al seu voltant, com que s’ha humanitzat una figura que en realitat no existeix, el que s’ha aconseguit és que la tradició no es perdi. Per tant, hem de veure-ho en positiu, malgrat la distorsió. La cultura es va adaptant als temps.”
LES FRASES
El tronc màgic a les cases amb nens va revifar als anys setanta
El tió és un tronc i fer cagar el tió és donar-li cops amb una vara perquè cagui. La tradició catalana de fer cagar el tió, que va néixer en temps immemorials a pagès, es practicava només dins de les cases, no com ara, que es fa a l’escola i a la plaça de l’Ajuntament, i està relacionada directament amb el fet que en una casa hi hagi nens. “Si en una casa hi havia nens, es feia cagar el tió. Quan deixava d’haver-hi nens, el tió desapareixia”, explica Bienve Moya, expert en cultura popular. Aquest folklorista diu que a casa nostra aquesta tradició mai s’ha arribat a perdre del tot, però que hi va haver uns anys, cap als seixanta o setanta del segle XX, en què com a societat “vam renegar del ruralisme” i de manera majoritària es va deixar de celebrar aquesta tradició. Això explica per què molta gent mal anomenada ara boomer (nascuda durant el baby boom dels anys seixanta) no recorda haver celebrat aquesta festa a casa. Va ser Ferran Margarit qui, l’any 1975, va pintar la cara a uns quants troncs i els va dur a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Els tions pintats, humanitzats, van tenir un gran èxit, i va ser l’inici de la represa de la tradició a gran escala. Amb una barretina catalana, el tió ha esdevingut avui un símbol de país. El que va portar a la reintroducció de la tradició de fer cagar el tió no va ser només la reeixida idea de Ferran Margarit. Va coincidir amb l’estrena de la democràcia i un anhel de recuperar la cultura popular, començant, en molts casos, per la reintroducció de les tradicions nostrades a l’escola. El Congrés de Cultura Catalana del 1977 va donar un gran impuls a la recuperació de les tradicions populars del país, que no haurien reeixit com ho van fer sense l’esforç incansable d’entitats i persones físiques que s’hi van deixar la pell (i sense els mitjans de difusió que hi ha ara). Una de les persones que més van lluitar per la recuperació de la cultura popular catalana va ser Nemesi Solà (Barcelona, 1929), membre d’Òmnium Cultural i fundador del TIC (Tradicions i Cultura), entitat que va fer arribar a les escoles democràtiques tradicions com aquesta de fer cagar el tió i d’altres com ara la castanyada (que avui dia competeix amb la celebració forana de Halloween).
“El tió, com l’arbre de Nadal, resisteix el fred, dona calor i, si el posem a dins de casa, la natura hi continua viva. En el pensament de l’home antic, el tió era màgic perquè, d’un tronc mort, en naixia el foc que escalfava la llar.”
L’entranyable sant Nicolau és la imatge imprescindible del consum
“El Pare Noel és sant Nicolau”, manté ras i curt l’estudiós i folklorista Bienve Moya. És sant Nicolau, nascut a Turquia a mitjan segle III i venerat a Bari, Itàlia, on hi ha les seves relíquies. És sant per l’Església catòlica i ortodoxa. Patró dels navegants (va tenir una capella a la platja de Barcelona, una altra a l’entrada del port de Ciutadella i encara en té una, des del segle XIII, a Portopí, el primitiu port de Palma), se’l coneix perquè donava regals als nens pobres. Cal no oblidar que el dia de Sant Nicolau, a Montserrat, i des de l’edat mitjana, hi ha festa grossa i entre els nens de l’escolania s’escull un “bisbetó”. Als països germànics hi ha una gran devoció per sant Nicolau.
La història d’aquest personatge és complexa. L’estudiós de la cultura popular Amadeu Carbó l’explica molt bé: “La història es remunta als immigrants europeus que van arribar a Amèrica a principis del segle XVII; en concret, quan els immigrants holandesos funden Nova Amsterdam (ara Nova York) i, entre el seu equipatge immaterial, s’hi enduen sant Nicolau, Sinterklaas.” El 1809 l’escriptor Washington Irving transforma Sinterklaas en Santa Claus (pronunciació anglosaxona) i el 1863 el dibuixant alemany Thomas Nast el dibuixa rodanxó, barbut i bonàs com el coneixem ara. I ja tenim el Santa Claus nord-americà. I és així que, quan en la segona meitat del segle XIX torna a creuar l’Atlàntic, es fusiona amb el Bonhomme Noël francès. Neix el Pare Noel.
Segons Carbó, el 1926 l’empresa Lomen Company, especialitzada en ramats de rens i caribús, juntament amb els grans magatzems Macy’s, presenta una campanya publicitària en què fa servir el Pare Noel viatjant en un trineu tirat per rens. Va ser la campanya definitiva que va llançar el Pare Noel amb trineu i rens repartint regals als nens el dia de Nadal. I a casa nostra, tot i no ser tradicional, cada vegada l’ha anat adoptant més gent per allò que fer els regals uns dies abans permet que durant les vacances s’hi pugui jugar més.
El Pare Noel ja havia anat vestit de vermell en altres ocasions, però és veritat que la totpoderosa Coca-Cola, el 1931, va fer una gran campanya amb el bonàs vestit de blanc i vermell que va acabar consolidant aquesta iconografia a escala mundial. El publicista que va dibuixar la imatge que ara el món venera com a Pare Noel va ser Haddon Sundblom, d’origen suec, que es va inspirar en el Santa Claus de Clement Clarke Moore, un professor estatunidenc de literatura oriental i grega de la Universitat de Colúmbia autor del llibre A visit from St. Nicholas i del poema de Nadal ’Twas the night before Christmas, que va ajudar a popularitzar la figura del Pare Noel.
I sí, com que el Pare Noel (o Sant Nicolau, que és el 6 de desembre) ve abans que els Reis, el comerç l’ha fet servir d’esquer per vendre més.
Els mags de què parla l’Evangeli de Mateu venen d’allà on surt el sol
L’Evangeli de Mateu és l’únic relat bíblic que recull l’arribada a Jerusalem d’uns mags vinguts d’Orient que, seguint un estel, cercaven un nen que s’havia de convertir en el Messies. Mateu no cita el nombre de mags (o savis, o homes de ciència, o matemàtics, segons les interpretacions) que havien d’anar a cercar Jesús, només indica que venien d’Orient, d’on surt el sol. Ho explica el folklorista i gestor cultural Amadeu Carbó en el seu Celebrem el Nadal (col·lecció L’Ermità), que indica que és al segle IV quan es va fixar que n’eren tres i, posteriorment, se’ls va donar el nom de Melcior, Gaspar i Baltasar. Diu Carbó que un dels primers testimonis onomàstics que es conserven dels Reis són a la basílica de Sant Apol·linar de Ravenna, i que són uns mosaics que daten del segle VI. Segles després, l’art va establir la iconografia dels Reis: un home (vell) blanc que ofereix al Nen Jesús or, un home (madur) ros que li ofereix encens i un home (més jove) negre que li ofereix mirra. S’interpreta que representaven diferents parts del món conegudes a l’època: Europa, Àsia i Àfrica. L’Església catòlica celebra l’adoració del Nen Jesús (l’Epifania) el 6 de gener, i la tradició és que la vigília, el 5, els Reis arribin a tots els indrets del món per dur regals i llaminadures als més petits. A Catalunya, i fins que no es van celebrar les primeres cavalcades tal com les coneixem (a Alcoi, el 1885, i a Igualada, el 1895), als Reis se’ls anava a buscar. I no se’ls veia, per això es feien servir els fanalets o les atxes, per indicar-los el camí. I com sabien, els Reis, a quina persona li havien de deixar un regal i quantes persones hi havia a cada casa? “Doncs per això es deixaven les sabates al balcó, que indicaven el nombre de persones que hi havia a casa i l’edat de cadascuna”, diu Amadeu Carbó, que destaca que, entre Cardona i Riner, per indicar als Reis quantes persones viuen a les cases i les edats “van a collir canyes florides, les tallen segons la mida de cada persona i les deixen al balcó”.
