“Dins de tant de dolor, poder parir la Juna va ser un moment màgic”

La Raquel Casas i l’Ivan Farré són d’Olot. Es presenten com a “pares de la Juna”. La petita serà l’eix de la conversa. Hi serà present a cada moment. “Vaig tenir un embaràs amb la placenta anterior i, per tant, els moviments de la nena els notava menys que altres mares, eren més forts quan estava en repòs”, explica. Totes les proves “van anar fantàsticament bé”, fins que a la setmana 34, arran d’una ecografia on van veure que la Juna pesava poc, les coses es van començar a tòrcer. “En l’última prova, la llevadora em va dir que el cor li anava una mica a poc a poc, però no li va donar importància”, recorda. Aquella setmana la Raquel va notar com la Juna es movia menys i dies després es va despertar a la matinada sense sentir-la gens. “No volia pensar res negatiu, però vam decidir no anar a l’hospital perquè em feia terror que em diguessin que era morta. Poc després la vaig tornar a notar”, comenta. Finalment, per quedar-se tranquils, van decidir anar-hi. “Tan bon punt em van posar les corretges i vaig veure que no hi havia batec, m’ho vaig imaginar. Però la confirmació del metge va ser devastadora”, afirma la Raquel. L’Ivan intervé per agrair el tracte que van rebre en tot moment per part de l’equip mèdic. “Ens vam sentir molt confortats per uns professionals preparats i humans que en tot moment vam sentir molt a prop nostre”, destaca.

A la Raquel, li van induir el part: “Dins de tant de dolor, poder parir la Juna va ser un moment màgic. La Juna ens va regalar aquesta experiència tan bonica i vam estar junts tres hores. Un moment breu però que ens acompanyarà tota la vida.” “Li vaig poder cantar la nostra cançó, l’Ivan li va pintar els peuets i les manetes per estampar-los, li vam fer fotos...”, explica la Raquel, que defensa allò que ella defineix com a “espais de vida”. “És imprescindible que als hospitals hi hagi aquesta cura pels embarassos que no arriben a bon terme, perquè és una manera de reivindicar l’existència d’aquells infants que no han pogut viure”, comenta. Tots dos van voler saber quin problema havia provocat la mort de la nena. “Vam tenir sort en aquest sentit, perquè ens van confirmar que havia estat per culpa del cordó umbilical, que havia col·lapsat”, precisa. Tant la Raquel com l’Ivan reclamen superar el tabú que representa encara avui la mort gestacional i introduir en el sistema sanitari un protocol “fet amb sensibilitat i tacte” que garanteixi el millor acompanyament a les famílies que passen per un tràngol com aquest. Una sensibilitat que també s’hauria de fer extensible a l’administració. “A mi se’m considera mare perquè he parit una criatura, però a la meva filla no la puc inscriure en el registre. És injust i immoral”, assegura.