La música de les campanes torna a Olot

Als olotins de certa edat, la música que es va interpretar ahir al migdia al capdamunt de l’església de Sant Esteve ens va rescatar emocions que crèiem perdudes del tot. El toc de campanes manual que hi van oferir va fer volar una mica l’ànima del temple, ensopida pels tocs mecanitzats als quals ens havíem acostumat en les darreres quatre dècades. Durant 25 minuts, Xavier Pallàs –musicòleg estudiós del món campaner, director de l’escola de música municipal i violinista– va interpretar una partitura festiva –en honor del sant que dona nom al temple– que va posar la pell de gallina a les desenes de persones que ens havíem aplegat a l’exterior de l’església i, alhora, va sorprendre una quantitat més gran de vianants i veïns que no s’ho esperaven. Si bé es va tractar d’un esdeveniment singular, es preveu que no sigui extraordinari del tot, ja que, si tot va bé, s’instauraran els tocs manuals des d’aquest cloquer en dates assenyalades. Els campaners podrien ser els alumnes de l’escola que Pallàs té la intenció de posar en marxa per formar específicament en la interpretació d’aquests grans instruments.

El músic va explicar ahir que, com que de partitures de sons festius no en queden a la comarca, ha hagut de recórrer al testimoni del darrer campaner de Joanetes. “La partitura que he interpretat es basa en aquells tocs, amb variacions pròpies que he introduït pel mig”, va descriure. Tampoc queden cadires de campaner –uns seients pensats per facilitar la feina de moure cordes amb mans i peus– i, per tant, n’ha hagut de construir una. De les sis campanes de la torre de Sant Esteve, em van fer sonar les litúrgiques: una del segle XIV originària de Narbona (que posteriorment va estar al santuari del Tura d’Olot), dues del segle XIX i una quarta, de 1943. No va utilitzar les dues externes, penjades a l’estructura metàl·lica superior i que són les encarregades de tocar els quarts i les hores.

La iniciativa ha tingut un toc de reivindicació, ja que Pallàs, autor de Campanes i campaners de la Garrotxa (editorial Bassegoda), és dels que defensa el so de les campanes com a patrimoni que no podem deixar perdre. Tot just tres generacions enrere, tant a ciutat com a pagès les campanes, amb el seu codi de tocs, eren la manera de fer arribar informació bàsica, bé fos en temps de pau o bé quan les coses anaven mal dades. Paral·lelament, la figura del qui feia parlar el campanar s’erigia en una peça important de la comunitat. Encara recordo en Candi –sempre amb bata grisa o blau clar, no ho sabria dir–, de qui vaig tardar molt a saber el cognom –Mas– perquè per a tots era en Candi, el campaner de Sant Esteve, dit sempre amb el respecte que es concedeix als professionals indispensables. En desaparèixer en Candi, les campanes van deixar de tenir la personalitat pròpia que ahir es va començar a recuperar. D’altra banda, el concert també va servir per ajudar en la campanya de recollida de fons per a la restauració de la façana del temple, que començarà aviat.