Massa cadires buides
Nadal és una època tradicionalment dura per a qui ha perdut algú, però la pandèmia encara ha complicat més el procés de dol
Els terapeutes recomanen a les famílies que escoltin les persones més afectades i les acompanyin de forma respectuosa i personalitzada
Els adults han de crear espais perquè els més petits puguin fer preguntes
Moltes famílies han ideat rituals per homenatjar els seus difunts aquestes festes
Per a moltes famílies tocades de ple per la pandèmia, la preocupació d’aquestes festes no és com adaptar-se al nombre de persones i bombolles que es poden reunir per celebrar-les, sinó com viure-les sense que el dolor les superi, perquè encara que el context epidemiològic i la normativa ho permetessin, aquest any no podran ser tots a taula. El síndrome de la cadira buida, el dolor per la mort d’una persona estimada que s’intensifica en èpoques significatives com és Nadal, ha agafat una nova dimensió amb la Covid-19, no només per la quantitat de persones que el patiran, sinó per les característiques del seu dol, que ha començat de forma molt traumàtica: sense poder acompanyar el malalt, sense ritual de comiat i sense la proximitat física d’altres familiars i amics, suport vital per anar digerint l’absència.
Els terapeutes especialitzats en dol reivindiquen sempre la importància de trencar els tabús al voltant de la mort i el patiment de les persones que es queden. però, més que mai, demanen a les famílies que han perdut algú que en parlin obertament i consensuïn quina és la millor manera d’acompanyar les persones més afectades. Com a societat també tenim el deure de donar veu als que pateixen, remarquen. En el cas de Terrassa, ho ha fet incloent entre els guarniments de Nadal un espai de record a les víctimes del coronavirus. Com reflexiona Inma Ferrer, metge terapeuta de dol i pèrdues i agent espiritual a l’hospital Sant Joan de Déu, “no existeix el dol col·lectiu en sentit estricte perquè el dol és personal, cadascú tenia una relació irrepetible amb la persona que se n’ha anat, però el dol s’ha d’acompanyar i rituals com aquest hi ajuden, perquè intenta que les persones que han perdut algú se sentin incloses i sàpiguen que estem al seu costat.”
“Nadal és una data molt important per a la nostra cultura i al voltant d’aquestes festes es crea un ambient alegre”, que contrasta amb el dolor que causen les absències, recorda Ferrer, que col·labora amb el grup de serveis funeraris Àltima fent xerrades sobre com gestionar el dol. En el cas d’aquest any tan estrany, relata, “ara ja han pogut fer algun ritual de comiat, però com que moltes persones no han pogut estar amb els seus familiars els últims dies, els que han passat a l’hospital tenien una gran sensació d’irrealitat, la raó els deia que havien mort però els faltava sentir-ho profundament”. És per això que “dins seu encara hi ha una contradicció més gran” entre com se senten i com s’haurien de sentir per Nadal.
Acompanyament personalitzat
Ferrer recomana a les famílies afectades que donin veu a qui més pateix i li preguntin què necessita. “A vegades donem per suposat que a tothom li fa falta el mateix i no és així, hem de saber què seria bo per a aquella persona en concret, perquè se senti amb suport i cuidada, i també donar-li permís, si se sent cansada pot marxar abans, no hi ha d’haver judici”. La màxima és clara: “Molta estima i comprensió i abaixar molt les exigències.”
Begoña Elizalde, coordinadora del grup de treball de dol i pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, és molt crítica amb les restriccions imposades sobretot a l’inici de la pandèmia pel que fa a l’acompanyament dels malalts i el comiat dels difunts. “S’ha arribat a una gran inhumanitat, perquè la gent no ha pogut fer el ritual que volia, ja fos fer companyia al malalt, vestir el difunt d’una manera determinada o posar-li un rosari a les mans, i això genera molta angoixa.” Més greu encara, no haver pogut estar al costat de la persona estimada fa que els seus tinguin molts de dubtes: “Potser se t’ha mort el pare de 80 anys i no pares de preguntar-te si va patir, si algú li va donar la mà o si li van donar calmants o no n’hi havia, la fantasia que podem generar sobre els últims dies pot fer molt de mal”, adverteix Elizalde, que resumeix: “Les vetlles, el vestit o veure el cos no són coses banals.” Són absolutament necessàries per tenir un bon inici del procés de dol. Això no vol dir que no es pugui fer un bon dol perquè és una “carrera de fons que dura entre 2 i 3 anys”, però les primeres passes són importants.
Drets retallats
La coordinadora del grup de treball de dol i pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya lamenta que “un poder superior ens hagi retallat els drets i les autoritats només s’hagin preocupat de mirar si un cos respira o no, perquè aquest punt de vista estrictament biologista que no té en compte la part emocional porta molt de patiment i una vida molt precària”. Per minimitzar-ne els efectes, Elizalde recomana a les famílies afectades “donar veu” a tothom que ha perdut algú, “des de la iaia al net”, i a partir d’aquí veure com es poden encarar les festes.
Per sobre de tot, el gran triomf d’aquesta pandèmia és el de la resiliència humana. Per dir adeu als seus, les famílies han fet cerimònies en streaming, reunions de comiat via Zoom i emotius homenatges a les xarxes socials, i aquest Nadal també han ideat diferents rituals en record dels difunts. Entre els pacients d’Elizalde, per exemple, hi ha una família que aquestes festes farà una excursió a Montserrat i una altra que crearà un mural amb fotos, dibuixos i escrits. “Com en totes les activitats, tothom pot fer el que vulgui, mirar-s’ho també és participar, no s’ha d’obligar ningú”, remarca.
Un últim consell és el de la psicòloga infantil i juvenil especialista en trauma i dol Anna Costa: incloure els nens en qualsevol estratègia de gestió del dol. Com relata Costa, “els infants veuen que la persona falta i que els adults estan tristos, així que els hem d’explicar què ha passat i crear un espai perquè puguin preguntar i resoldre els seus dubtes, encara que costi”.
