Aquesta és una història de números, 666,666 euros de renda per càpita mensual contra 3.333,3333 euros, però sobretot és una història d’éssers humans i de sentiments. És la història que es deriva de la diferència de renda entre els veïns del barri més desafavorit de Barcelona, el Besòs, i el més benestant, les Tres Torres, i de la diferència entre el dia a dia de la Montse, treballadora del menjador social Gregal, i la Miravet, una veïna del barri de Sant Antoni d’origen filipí que fa de minyona en un pis d’un elegant bloc del tranquil i ombrejat carrer del Doctor Carulla.

La Miravet puja cada dia fins a les Tres Torres amb el tren de Sarrià que agafa a la plaça de Catalunya. El primer que veu, quan culmina les escales de la sortida de l’estació, és una bandera espanyola pintada damunt la caixa d’una empresa de serveis. Després, al carrer del Doctor Roux, que enfila per anar cap a la casa on treballa, les banderes espanyoles es repeteixen pintades a les pilones que separen la vorera de l’asfalt.

“Aquest barri m’agrada molt, és molt més tranquil que on visc jo. Aquí se senten els ocells”, confessa la Miravet abans d’entrar a l’edifici on treballa de dilluns a divendres sis hores al dia per poc més de 600 euros. “Està bé”, diu satisfeta, somrient sota la mascareta.

El transport públic també porta fins al Besòs. És un barri lluny de tot però molt ben comunicat. Una de les maneres d’arribar-hi és amb tramvia, i quan es baixa el primer que es veu és una dona, la María Antonia, asseguda en una cadira davant el 1176 de la Gran Via, amb una barra de ferro que aguanta entre una cabina de l’ONCE i un contenidor d’on penja roba que ven. “Si faig dues vendes ja tinc per comprar menjar”, explica abans de demanar que no se li faci cap foto.

Al Besòs hi ha molta gent que com la María Antonia tenen greus problemes per poder menjar. La beneficència i la solidaritat hi posen remei. “Aquí els únics que fem alguna cosa som nosaltres i el mossèn”, explica la Montse mentre descarrega caixes de fruita i verdura a la parròquia de Sant Paulí de Nola. És un dimarts al matí, dia de repartiment de menjar entre les 220 famílies que sobreviuen gràcies a la dedicació del rector, mossèn Jordi. Després de descarregar a la parròquia, la Montse posa rumb a la seu del menjador social Gregal, que gestiona. “El vam posar en marxa la meva germana i jo, un dia que vam veure que una dona remenava entre les escombraries per donar menjar al seu fill”, explica. Tres-centes persones mengen a diari gràcies al Gregal, persones com la Gemma, de 63 anys, que viu amb una pensió de 450 euros al mes.

A les Tres Torres les que van a buscar el menjar són les minyones. A primera hora del matí, pels carrers del barri s’hi veuen els conserges dels edificis, majoritàriament amb bata blava, feinejant per tenir-ho tot ben endreçat i net, i les minyones que es dirigeixen al mercat, alguna d’elles de rigorós uniforme, vestit negre i davantalet blanc. El mercat de les Tres Torres és un dels seus destins. Un dels venedors, Xavi, peixater des de fa trenta anys, reconeix que és un molt bon lloc. “Aquí la llagosta marxa, i la gamba de Palamós”, explica aquest home, que per Nadal rep comandes de 1.000 euros dels seus clients.

En Xavi reconeix que el seu peix s’ha de pagar, però sosté que no és car perquè “la qualitat no és cara”. Al mercat del Besòs, actualment sotmès a un procés de renovació, els preus són uns altres i en Manuel, venedor de verdures, explica que li arriben clients del Poblenou “perquè aquí és més barat”.

Les Tres Torres és un barri residencial, on la gent s’hi estableix i hi viu per a tota la vida, molts en luxoses cases protegides per sofisticats sistemes de seguretat. El Besòs no. Ho explica molt bé mossèn Jordi: “El nostre és un barri d’arribada, on la gent s’hi està un temps i després, si poden, marxen.” En aquest barri hi viuen el 80 per cent dels africans que es dedicaven al top manta a Barcelona i hi ha molts llatins i també musulmans, tants, que fins i tot hi ha botigues especialitzades en la seva peculiar vestimenta.

Però del Besòs no marxa qui vol, sinó qui pot.“Jo si tingués diners me n’aniria.” Ho diu en Jaume, un jubilat que es va instal·lar el 1964 en un dels últims pisos d’un bloc d’onze plantes a la plaça de Jaume Huguet, “des d’on tinc una vista fenomenal de Barcelona”. Tal com parla, es nota que aquest home és un enamorat del Besòs, on hi va anar viure procedent del carrer de l’Arc del Teatre, a Ciutat Vella, però l’enamorament potser ha arribat a la seva fi perquè reconeix que si pogués marxaria.

El Besòs és un barri amb una intensa vida al carrer. Es viu de portes enfora, i es viu molt als bars, a les terrasses, fent passar l’estona i fent tertúlia. A les Tres Torres no. Allí només hi ha algun bar al costat del mercat i a la resta del barri s’hi respira un ambient quasi monacal, on la gent viu de portes endins.

Es pot dir que les Tres Torres no és un barri, és un “hub mèdic”, tal com ho defineix el director de l’hotel que porta el nom del barri i que viu dels clients que s’hi allotgen mentre van a tractar-se a una de les múltiples i luxoses clíniques que hi ha pels voltants. Tot és selecte i delicat en aquesta zona de Barcelona, tant, que l’única parròquia que hi ha és la de la Mare de Déu de Lourdes, atesa per una congregació francesa que només fa misses en francès per a la colònia francesa de Barcelone. Tan selecte és el barri que no cal sortir-ne ni per curar-se ni per morir. Efectivament, al capdamunt del primer tram del carrer del Doctor Roux, al bell mig de les cases, hi ha el cementiri de Sarrià, amb els seus murs confrontant amb els edificis de veïns, generant un bonic paisatge de xiprers i rajola vista.

Al Besòs hi ha un paisatge que fa mal als ulls i al cor. Són les pancartes que pengen de la façana del bloc situat al número 44 del carrer d’Alfons el Magnànim, on s’alerta de l’existència d’un mal que està matant lentament el barri, l’aluminosi. La Gemma, mentre fa cua per agafar la seva ració diària al menjador Gregal, ho explica gràficament: “És terrible, ficar-se al llit cada nit i sentir crec-crec, i no saber si la casa et caurà a sobre.” L’aigua i les humitats, filtrant-se per les estructures, degraden el ciment aluminós, generen l’aluminosi que posa en risc els veïns. A les Tres Torres, l’aigua omple les piscines i el soroll que s’hi sent és el que genera l’alegre xipolleig dels nens jugant un matí d’estiu.