El debat ciutadà sobre el paper que hauria d'assumir Sabadell respecte a la imminent àrea metropolitana de Barcelona (AMB) arribava aquesta setmana a la sessió sobre urbanisme i territori. I més enllà de les explicacions burocràtiques, feixugues d'entendre i, sobretot, difícils de condensar en deu minuts d'intervenció de cada ponent, la qüestió dels límits territorials i els conceptes de dins –Barberà– i fora –Sabadell– van acabar d'animar la sessió.

Entre els polítics, la diputada d'ICV-EUiA Dolors Clavell va resumir que les competències urbanístiques que d'entrada assumirà l'AMB seran escasses: se n'ha fet «un projecte prudent i tímid». Com ja es va poder escoltar en el primer debat, fa tres setmanes, va abonar la idea que la superfície inscrita dins de l'òrgan «hauria de ser més àmplia», però tot seguit es va afanyar a matisar: «Dubto que avui sigui factible.» Un camí a seguir seria estendre els debats entre els ciutadans, però Sabadell és l'única població que s'hi ha aventurat. I dilluns, que plovia, només va implicar-hi tres dotzenes de sabadellencs, comptant-hi regidors i periodistes.

Josep Rovira, regidor d'ERC a Esparreguera, assessor del Departament de Governació i expert en urbanisme i territori, va carregar contra «la uniformització centralista del règim local» imposada per l'Estat espanyol, que deixa poc marge de maniobra a la Generalitat per redefinir l'organització territorial dels municipis. Per tant, les úniques alternatives són fusionar municipis –un tabú sobre el mapa actual–, escindir-ne entitats municipals descentralitzades –subajuntaments com en els casos de Valldoreix i, aviat, Bellaterra–, o crear una àrea metropolitana a manera de mancomunitat. Rovira tampoc semblava gaire engrescat amb el nou òrgan, però en va destacar l'«exercici de simplificació administrativa» que representa fusionar les dues entitats metropolitanes amb la mancomunitat.

Precisament, un bon coneixedor d'aquests òrgans, Sebastià Grau, alt funcionari de la Mancomunitat de Municipis metropolitans des de la dècada de 1970, va recordar, com Clavell, que els municipis –i els límits– de la nova AMB són els de les poblacions implicades fins ara en la «cultura metropolitana». Però l'argument no va convèncer el públic sabadellenc. L'únic ponent local, l'arquitecte Josep Llobet, va criticar que l'AMB deixi orfes d'un govern específic tots els nuclis de la segona corona metropolitana i un terç de la població de la regió barcelonina, malgrat que en qüestions com ara el transport, les relacions laborals, l'educació o la sanitat el sistema sigui més o menys comú per als de dins i els de fora. L'urbanisme metropolità, amb un únic planejament, conviurà amb la multiplicitat de planejaments dels municipis no adscrits a l'AMB.

«No hi ha hagut debat dels límits, i és una solució salomònica, infantil o primària», va justificar Grau; «els límits són un debat difícil d'acabar». I Clavell va destacar que, com a mínim, hi va haver consens polític sobre la frontera. A Llobet no el van convèncer: «Fa basarda des d'un punt de vista tècnic, defensar els límits amb perspectiva política.» Una altra veu del públic va qüestionar que el projecte doni carta blanca a Barcelona per expandir-se fins a la B-30, i deixi el «Vallès trossejat». I Llobet va posar un exemple extrem i fictici, però possible: que l'òrgan decidís permutar una zona verda al Prat amb el parc Central de Barberà. I que, en canvi, aquesta operació seria impossible amb Sabadell, que comparteix amb el terme veí una part de la zona verda.