La presa més inútil
La resclosa de Colomers, que mai s'ha arribat a omplir, compleix 50 anys des de l'inici de les obres de construcció
La maquinària és en zona inundable; el sòl, permeable, i el cost de rehabilitació, de 6 milions
El manteniment de les comportes s'ha fet per si calia estrenar-la
La resclosa de Colomers es va construir entre els anys 1963 i 1970, inicialment per regar tant el marge dret com l'esquerre del riu Ter i per regular el cabal d'aigua del rec del Molí. La presa era producte de la llei de l'aigua de l'any 1959, que obligava a portar 8 metres cúbics per segon cap a Barcelona, amb un cabal mínim de 3 metres cúbics per segon en el tram del Baix Ter, i deixava clar que la prioritat era el tram final del riu. Inicialment, el projecte, pensat per ser una resclosa de regadiu, comportava també unes basses al Montgrí i uns sistemes de reg automatitzat (en aspersió) que no van satisfer gaire els regants de la zona baixa i que, amb el temps, van decebre els receptors dels beneficis de l'aigua per a reg. Els beneficiaris del marge dret del riu Ter, des de Foixà fins a Pals, se'n van desentendre.
Fet i fet, la presa es va acabar de construir els primers anys de la dècada dels setanta, però ningú es va disposar a posar-la en funcionament. La Confederació Hidrogràfica, primer, i, anys més tard, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) van mantenir un guarda fins als anys noranta, que tenia l'encàrrec de mantenir les comportes engreixades i a punt i fer tot el manteniment necessari per posar-la en funcionament en qualsevol moment. Això, però, no ha succeït mai.
Ara la infraestructura està a càrrec dels responsables de manteniment de l'embassament de Sau, que la visiten periòdicament per fer-ne un seguiment. Periòdicament, també hi ha qui s'ha anat interessant per la infraestructura, sobretot en època electoral, quan s'hi ha vist més d'un polític visitant-la. L'últim cop que s'ha posat damunt la taula la seva recuperació ha estat l'any 2008, quan la sequera va alarmar tothom. Però la pluja oportuna quan el problema començava a ser important va fer aparcar vells projectes de rehabilitació. “No pateixis, que si la presa hagués servit per resoldre alguna cosa a l'àrea metropolitana de Barcelona, ja faria dies que estaria en marxa”, remugava el president de la Comunitat de Regants de la Presa de Colomers, Jordi Aulet.
La resclosa té 103 metres d'amplada i 18 metres d'alçària, i es calculava una capacitat d'un hectòmetre d'aigua, amb cinc comportes centrals i dues de laterals i un canal d'enllaç amb el rec del Molí. Es calculava que la superfície de l'embassament podia arribar a ser de 70 hectàrees. En l'últim intent de rehabilitació de la presa van sorgir diversos problemes, que es van resoldre amb una forta inversió, xifrada en uns 6 milions d'euros. Tot i haver fet el manteniment de la maquinària com si s'hagués de posar a funcionar l'endemà, es van descobrir qüestions tan bàsiques com ara que la maquinària elèctrica està en zona inundable (i per posar-la en funcionament caldria canviar-la de banda) i que a sota de la presa hi ha grava, cosa que qüestiona la impermeabilitat del sòl.
L'ACA creu que no hi ha res a fer
L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) no veu cap viabilitat a la presa en l'estat actual i, per això, dóna per tancada tota possibilitat de rehabilitació de la infraestructura. De fet, han estat diversos els intents de posar en marxa un embassament acabat que mai ha estat en funcionament. L'últim intent, el 2008. Tot just fa tres anys, l'alcalde de Colomers, Josep M. López, encara es plantejava tenir l'embassament ple, això sí, com un atractiu turístic. “Tancant –deia– tindríem un recurs natural, fonamental per a la zona, que podria servir per dinamitzar-la.”
La presa havia de tenir finalitat de reg. La lluita, però, al Baix Ter és per no quedar-se només amb el sobrant. La batalla en les comunitats de regants es va enfurismar quan es va veure el cost de potabilització de les dessaladores. “Potabilitzar un metre cúbic d'aigua del Ter val 8 cèntims; del Llobregat, 25, i l'aigua del mar, 70. I fan dessaladores. Però no ens tornen l'aigua”, es queixa Jordi Aulet.
