[D]
0
22 novembre 2009 2.00 h

Enric Mirambell i Belloc

CRONISTA OFICIAL DE LA CIUTAT DE GIRONA, HISTORIADOR I ARXIVER

«Tinc memòries i no les penso publicar»

Enric Mirambell és qui més coneix la història de la ciutat de Girona. Va ser el modernitzador de la biblioteca «provincial» de Girona, fundador de l'Arxiu Històric, director de la Casa de Cultura i dels primers estudis universitaris, i va ser delegat del Ministeri de Cultura de Suárez

Enric Mirambell i Belloc va néixer el 12 de juliol del 1922 a Girona. «Per ara no sé la data de la mort!» Va fer el primer ensenyament als maristes de la Mercè, «un col·legi senzill, modest i entranyable». El batxiller, a l'institut del carrer de la Força. La carrera la va fer pel seu compte perquè la dispesa a Barcelona era cara. L'últim curs el va fer oficial a la Universitat de Barcelona: «Era l'única Universitat per a Catalunya i Balears i tot cabia a l'únic edifici de la plaça Universitat.» És lector de la parròquia del Mercadal, de missa primera. «Sóc religiós en la mesura del possible.»
Feina per fer
Em queda per fer molt més del que he fet i no penso fer-ho. Com més treballes més veus què queda
Una gran memòria
Potser m'he concentrat molt a la vida, no he viatjat gaire, he viscut sempre a Girona
Cronista oficial
És un càrrec honorari, però m'ha estimulat molt i m'ha donat amplitud d'activitats

Fem l'entrevista al despatx de casa seva. «Visc al segon pis», em diu. I pujo a peu. Al segon replà, em diuen que tot just sóc al principal, que el primer pis és un entresòl. Queden el primer i el segon. «Abans s'usava així. La planta baixa eren uns magatzems i de sostre alt. Abans dels ascensors, al principal hi vivien els senyors. Aquest pis, en una casa d'ara, seria un cinquè o un sisè.» Gràcies. La vesso quan se m'escapa Montse: «Vols dir Montserrat. Montse s'ho va inventar la Secció Femenina per espanyolitzar el nom.» Tornem-hi: Enric Mirambell té dues filles, Remei i Montserrat, i un fill, Enric. Dues nétes de la Remei, Mariona i Maria del Mar, i una de l'Enric, Clàudia. Jo li parlava del Barça i d'un seu gendre, el savi medievalista Xavier Renedo, casat amb Montserrat, i dels seus néts barcelonistes del morro fort, Clara i Martí.

–«No sóc del Barça, però des que hi ha en Guardiola el veig amb simpatia; fa les coses ben fetes. Abans, quan perdia i hi havia en Van Gaal, m'hi feia farts de riure. Es pensaven que era del Madrid.»
–No us interessa l'esport de competició, però teniu fama de gran caminador?
–«Camino força, sí. Del futbol, en vaig ser aficionat fins abans de la guerra. Vaig ser soci infantil del Girona. Pagava una pesseta al mes! Acabada la guerra no hi vaig tornar més i me n'alegro: és una passió que no es pot controlar. Abans l'alineació del Girona era sempre la mateixa. Ara no ho saps ni abans del partit. Abans era una activitat de diumenge a la tarda. Un partit el dissabte era inaudit. La gent treballava.»
–Després...
–«Va venir la setmana anglesa: festa el dissabte a la tarda. Ara, fins i tot, el divendres. Abans el comerç no tancava a migdia.»
–Veig que teniu un ordinador.
–«Només el faig servir de màquina d'escriure. Aprendre coses noves és difícil; jo ja hi havia renunciat.»
–Internet?
–«Tot són complicacions. Començar una cosa nova és difícil. Amb l'ordinador, tot i usar-lo de màquina d'escriure, hi tinc problemes. Sé que internet i el correu electrònic són un gran servei. Per als joves és imprescindible, com el llegir i l'escriure.»
–Joana Oliveda em demana que doni records al senyor Mirambell. Diu que us va tenir de professor de literatura espanyola. Aleshores també era tan complicat trobar feina?
–«Em vaig llicenciar en filosofia i lletres, secció història. Hi havia quatre especialitats més: castellà, filosofia pura, semítiques i clàssiques. Doncs en el primer any de llicenciat l'única feina que em va sortir van ser classes particulars de tot el batxillerat a tres germans. I el pare em va dir que sobretot insistíssim en matemàtiques, física i química. Després em van cridar per fer literatura. I el 1947 vaig entrar a l'institut com a ayudante gratuito e interino a fer geografia i història.»
–I cobrar?
–«Després vaig poder fer classes a l'escola de mestres, de filosofia i psicologia de l'educació. Fora informàtica he fet de tot. Cobrava, però poc. El 1951, quan em vaig casar, feia classes a l'institut, a la Normal, a dos col·legis de monges i ja m'havia encarregat interinament de la biblioteca.»
–I sense mòbil, ni ordinador...
–«I sense cotxe. I per tot plegat cobrava 2.000 pessetes al mes.»
–Donaven per a gaire?
–«Pagava 250 pessetes al mes per un pis sense ascensor ni calefacció, en un carrer sense paviment, ni voreres i ben poca llum. No donaven per a gaire... Havíem de menjar... De totes maneres, mai no he cobrat molt. Ho he administrat bé i he gastat menys del que cobrava. Ni he fet hipoteques ni he pagat a terminis.»
–Heu fet una vida espartana?
–«Espartana, no. Moderada. En aquell temps de tantes feines per treballar de matí a vespre, hi havia mecanògrafes de serveis paraestatals que ja cobraven això per unes hores d'oficina de matí.»
–Heu escrit memòries?
–«N'he escrit una mica. No pas amb l'objectiu de publicar, però perquè quedi. Els meus fills que facin el que vulguin; si troben que paga la pena publicar-ho, hauran de donar-hi forma. Són telegràfiques i plenes de dades.»
–No les voleu publicar en vida?
–«No. Per publicar, no. No crec que interessi a gaire gent... Potser per contrast amb la vida d'ara.»
–És important la vida quotidiana.
–«Interessa ara. Abans la història eren reis i batalles, i s'havien deixat treball, qüestió social, institucions... Hi havia lliçons d'història que només consistien en noms i dades.»
–Quan vau començar a percebre el canvi d'enfocament?
–«Les coses ja començaven a canviar al principi de fer classes. A l'institut vaig ser ajudant de Santiago Sobrequés i ell era de l'escola de Jaume Vicenç Vives, que ja anava per aquest costat. De Sobrequés en vaig aprendre molt: l'enfocament de la història, que la fa tothom.»
–Recordeu aquella etapa en què Mirambell era omnipresent.
–«A la Casa de Cultura: a la biblioteca, a l'Arxiu Històric... A la Universitat també vaig intervenir-hi, a partir del 1969.»
–La Universitat?
–«En vaig ser el cap d'estudis, el director; vaja, els quatre primers anys, quan va ser delegació de la primera UAB.»
–Ja era autònoma?
–«En la mesura del possible sí. Ja va representar un avenç. Era més oberta, hi havia més gent i més assignatures optatives que a la Central.»
–Com hi arribeu a ser a tot arreu?
–«Jo era un assidu de la biblioteca, quan era als baixos de l'institut del carrer de la Força, al refectori del convent dels caputxins. Estava mal instal·lada, amb pocs lectors i amb llibres antiquats, no per al lector corrent. Vaig fer coneixença amb el personal: un facultatiu, un auxiliar i un porter. El porter va morir, el facultatiu es va traslladar a Sant Sebastià i l'auxiliar a Saragossa. L'auxiliar em va dir que se'n volia anar i que, si li donaven el trasllat, quedaria vacant i, mentre no ho cobrissin, jo podia demanar la interinitat.»
–I vau demanar la plaça interinament.
–«I sense influències. A Madrid van veure que era una oportunitat per cobrir la plaça. El 1944 hi havia hagut oposicions i jo no havia acabat la carrera. Va ser el 1945. El 1954, quan hi va tornar a haver oposicions, jo ja ho havia fet tot. El 22 d'abril del 1952 surt una disposició al BOE segons la qual es crea l'arxiu i el director de la biblioteca se'n cuidarà i recollirà els fons.»
–Aneu amb un esclop i una espardenya.
–«No hi havia ni local, ni consignació i molts fons en perspectiva, que s'havien de recollir. I tot s'havia de fer amb ajuda de la Diputació, de l'Ajuntament, perquè Madrid donava ordres, però no pas els diners. El 1951 la portem a l'hospici.»
–També ho vau decidir vós?
–«No, però faig gestions i els trasllats. Vaig tenir un gran col·laborador amb Fèlix Casellas, i ho va fer altruistament. Quan es crea l'Arxiu Històric Provincial també m'ho van encarregar a mi.»
–Les oposicions, les devíeu aprovar sense baixar de l'autocar?
–«Atura't! Si no hagués superat les proves, malgrat la feina feta, no m'haurien donat res. Hi havia altres casos semblants i no les van treure. Van començar el 8 de febrer del 1954, amb la interrupció per Setmana Santa i fins al maig.»
–Fèieu exàmens cada dia?
–«No, però hi havia molts exercicis i lapsus per corregir. Era terrible. Vaig ser tres mesos fora. A casa no teníem telèfon, el bitllet era molt car i només vaig venir per la interrupció de tres setmanes de Setmana Santa.»
–Se us havia situat entre els afins al règim. Què ho fa això?
–«En aquell temps, per ser funcionari o pretendre ser-ho s'havia d'anar en compte de no manifestar-se en contra. Quant a la Guerra Civil, jo esperava que la guanyés en Franco, com quasi tothom...»
–Per què?
–«Perquè s'acabés la guerra. Després es va veure que hi havia una repressió desmesurada i que es va sacrificar gent de manera injusta. A mesura que avança, hi ha molt de desencís amb el règim i a última hora també vols que canviï, malgrat que la cosa s'havia suavitzat força.»
–També vau ser delegat del Ministeri de Cultura?
–«Em nomenen delegat a Girona en el moment que es crea el Ministeri de Cultura. Va ser el 1978 i el nomenament ja era del Rei. De Franco en tinc els títols, com moltes generacions d'antifranquistes. A Franco el vaig veure els tres cops que va venir a Girona. De prop, mai, ni donar-li la mà.»
–El 1980 ja es crea el Departament de Cultura de la Generalitat.
–«Vaig cessar com a funcionari i vaig ser traspassat a la Generalitat. El 5 de novembre va sortir el cessament a petició pròpia. No hi va haver cap més delegat. Va anar passant tot a Cultura de la Generalitat i va quedar un despatx amb una taula al govern civil, però qui l'ocupés no era delegat.»
–Quina feina vau tenir al ministeri?
–«Poca. Primer, que va durar poc. Segon, que en dos anys i mig hi va haver quatre ministres. Vaig entrar amb Pío Cabanillas, a dos quasi no els vaig conèixer, i vaig tenir força tracte amb Ricardo de la Cierva. Em vaig cuidar de tota la cosa del Movimiento. Frente de Juventudes i Secció Femenina van passar al ministeri. La feina va ser poder retornar als propietaris els locals llogats i inoperants i dels quals els amos desitjaven poder disposar. I no gaire res més: millores a la biblioteca, convertir el convent de Sant Josep en arxiu històric. La feina més important és la de l'arxiu.»
–Sou el cronista oficial de la ciutat de Girona?
–«Em vaig jubilar als 65 anys, el 1987. El 13 d'octubre del mateix any, l'Ajuntament de Girona pren l'acord de nomenar-me cronista oficial de la ciutat, i es consolida el 29 d'octubre en un acte públic al saló de plens.»
–És un càrrec vitalici?
–«És honorari, però m'ha estimulat molt i m'ha donat amplitud d'activitats. Amb la jubilació potser m'hauria limitat a llegir i passejar. Gràcies al títol he tingut activitat i he escrit llibres.»
–Què us queda per fer?
–«Em queda per fer molt més del que he fet i ja no penso fer-ho. Com més es treballa més es veu el que queda per fer.»
–Ja no teniu alguna cosa en cartera?
–«Faig un article setmanal al Diari de Girona i alguna xerrada. Grans projectes, ja no.»
–Sempre Girona?
–«Sempre sobre temàtica de Girona. Llegeixo tot el que em cau a les mans. Procuro mantenir-me al corrent. Sobre la lectura d'evasió, prefereixo rellegir literatura que no llegir tot el que ara es publica.»
–Un dia em vau dir que no llegíeu El Punt. Em va esparverar tractant-se d'algú com vós, que sou el cronista oficial de la ciutat de Girona.
–«El llegeixo de tant en tant..., quan vaig a casa de les meves filles. Hi havia estat subscrit, però m'ho vaig deixar per una sèrie d'escrits de caire religiós amb els quals ideològicament no estava d'acord. Hi ha una cosa de quan vaig ser delegat del ministeri que et pot interessar. Fa referència a la fundació del Punt Diari.»
–Vau...?
–«Quan Adolfo Suárez es carrega Información y Turismo, menys turisme ho deixa tot a Cultura. I em vaig cuidar de desencallar l'autorització de sortida d'El Punt. En Pius Pujades em va trucar per dir-me que l'expedient no s'havia resolt. Vaig trucar a Madrid, perquè si el diari sortia, si els fundadors tenien clar que sortiria, amb la llei a la mà s'hauria hagut de segrestar. I hauria estat un escàndol. El govern de Suárez, de la UCD, era transparent i tolerant; per això hi va haver transició i no hi va haver bufetades.»
–Quin és el secret de la vostra memòria?
–«Potser m'he concentrat molt a la vida, no he viatjat gaire, he viscut sempre a Girona. He estat un sol cop a Roma i un a París. A Madrid tant com vulguis. Abans no hi havia les facilitats d'ara. Si ara fos jove ho faria diferent.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a