Carles Torrecilla “«Big data» i publicitat en xarxes socials són una gran oportunitat per a les pimes”

Exacte. La tecnologia permet a les empreses tenir capacitat per saber coses dels consumidors que abans eren impensables. Hem passat de concebre els consumidors com un ramat a tenir informació ovella per ovella...

Primer, formar-se per fer un pla de negoci abans de fer una aventura. Per molt bo que sigui el producte, has de tenir un bon pla. Segon, crear un bon equip que et complementi. I tercer, tenir la constància que requereix ser emprenedor. Nedar i nedar; si deixes de nedar, t'ofegues.

Les col·laboracions entre empreses. Els models que funcionen ara consisteixen a ajuntar una persona que sap distribuir amb una altra que sap generar o fabricar i amb una altra que sap dissenyar, i tots tenen un percentatge del preu final. En les empreses del segle XXI, hi haurà sinergies fins i tot entre els competidors. Hem passat d'un segle en què al competidor no se li donava ni aigua a considerar-lo un company de viatge amb qui podem fer coses, sempre dins la llei. No es poden pactar preus i fer coses en contra dels consumidors. Per fer créixer el mercat i innovar més, s'han de fer grups d'empreses amb grans projectes.

Depèn de cadascú. Per als que ho veuen com una oportunitat, és una superoportunitat. La tecnologia amb el big data
et permet saber quanta gent passa per
la teva botiga, si el consumidor ve més quan plou o quan no plou, si ve més quan s'acosta el cap de setmana... Abans ho fèiem per intuïció i experiència. Ara amb les dades pots estudiar molt bé el consumidor, fer una venda consultiva i assessorativa i adaptar-te molt al teu client.

El mòbil, el cotxe, l'ordinador... Allà on
la gent passa més hores. Jo dono el meu permís perquè tinguin tota la meva informació les empreses que confio que
em donaran un bon servei. I és que, com més dades tinguin de tu, més agradable et faran la vida. La tecnologia ara t'avisa que hi ha retencions de trànsit! I això és fantàstic!

Són un lloc boníssim! Un cas real: buscava un cable especialitzat i, gràcies a internet i les xarxes, me'l va enviar a casa una empresa de Galícia. Per a les pimes catalanes és molt bo tenir accés a molts clients a través de la publicitat que pagues a les xarxes socials perquè arribi
als clients que tu vols aconseguir. Totes les grans companyies ja ho fan des de fa temps.

És una bona dada, però ens hem de preguntar si a dins de la botiga es fan les coses bé. I si els aparadors els estem fent bé. I pensar si aquell dia que no va venir gent a la botiga va ser perquè plovia o perquè no hi havia bones ofertes... Cal pensar que, segons les dades, a Barcelona ciutat la gent surt menys a comprar que abans; alguna cosa no fem bé, ja que la gent no va a comprar tan sovint com abans.

Sí, i les botigues posen un reforç els dissabtes, perquè es pensen que vindrà més gent, i no el posen els dijous. La tecnologia et permet saber-ho tot i estar a tot arreu sense ser- hi. Una pime es pot permetre el big data; són quotes mensuals a plataformes, i ho pots conèixer per sectors. És un problema cultural de l'empresari, que s'hi ha d'acostumar, ja que mirant dades tindrà més sorpreses de les que es pensa...

Sempre hi ha risc, però sí. Al segle XX fèiem les coses per nas i intuïció. Al segle XXI, gràcies al big data, puc saber si el lloguer que em demanen pel meu local és correcte o no. Posem llavors un comptador de gent que compra i després parlem del lloguer. Tant al llogater com al propietari els interessa professionalitzar els seus espais amb dades de veritat.

Estem en un país on es gasta molt poc en formació. I sempre dic que, si la formació et sembla cara, prova amb la ignorància, que et sortirà més cara. Si cada mes algú destina 200 euros en formació, amb un sou mitjà, d'aquí a deu anys tindrà una vida més satisfactòria.

Aquí es viu bé, i la gent del programari busca aquests enclavaments per crear.
Tenim una oportunitat històrica, pels problemes dels països àrabs, i hem de saber capitalitzar aquesta oportunitat tecnològica.

Tenim gent que en els sopars amb amics diu: “Jo faria...” I van passant els anys... 40, 50, 60... I encara estan amb el “jo faria”. Aquest seria el cas del frustrat. Mai ha fet el pas, mai ha pres el risc i mai s'ha gastat els estalvis. El fracassat és el que ho intenta. És més a prop d'aconseguir-ho, però no hi ha ningú que ho aconsegueixi a la primera. El fracàs no és dolent. Hi ha empreses nord-americanes que no et paguen el variable si no expliques tres fracassos; aquí ho dius i et fan fora. Ens costa molt veure que no hi ha cap mal en el fet de fracassar.

Estan molt pendents de temes administratius i això és temps que no dediquen a donar un millor servei. Fan de tot menys el que és clau i diferencial.

Ells busquen la rendibilitat i treballen amb diversos emprenedors. L'inversor
et fa acompanyament, però voldrà rèdits aviat. Els emprenedors també viuen l'inici amb molta emoció de crear i, quan arriba el dia a dia, ja miren altres projectes. La il·lusió no et dóna perspectiva del futur de l'empresa.

Hi ha molta gent que engega empreses motivat per una passió. I, abans de muntar-la, has de tenir perspectiva, perquè,
si no, faràs una egoempresa; faràs el producte que només tu i els teus quatre amics compraríeu. Un producte necessita una gran acceptació. No ens autoenganyem. Mirem, per exemple, quant costa tenir un fill. Costa entre 7.000 i 11.000 euros durant els primers onze anys. Després, entre 7.000 i 18.000, fins a arribar als 22.000
en funció del nivell social de cada família. Ens tendim a autoenganyar. Passa el mateix amb els emprenedors: com que sé ballar, muntaré una escola de dansa. I acabes sense ballar i odiant la dansa! És important que no facis una empresa del que t'agradaria a tu, sinó una cosa per a molta gent. Si no, tindrem una pime que perd el 10% de les vendes i que ha de tancar, com ha passat amb la crisi. Les empreses que vol la societat han de ser fortes.

Cal fer una llista del que us aporteu mútuament i que hi posin percentatges. Tria'l perquè et complementa i no només per diners. L'un, més arriscat; l'altre, menys. L'un, més agressiu; l'altre, més conservador... I, sobretot, treballeu de valent!