Conviure amb Christopher

Pati de butaques del Poliorama. Parla la directora de la Fundació Ludàlia amb els actors del muntatge d'El curiós incident del gos a mitjanit, un espectacle que viu la tercera temporada (del Lliure de Gràcia va saltar al de Montjuïc i, ara, al Poliorama) i que protagonitza el Christopher, un malalt d'Asperger. Consol Ferrer, directora de la Fundació Ludàlia, admet que el seu fill Martí, de 37 anys, no va entendre per què no van celebrar l'aniversari, el mes passat: va coincidir amb l'estrena al Poliorama.

La mare, Consol, celebra que fa 15 anys no la promocionessin a l'hospital on treballava. Allò va fer que decidís abandonar la seva feina i aventurar-se a organitzar una discoteca per a joves com el seu Martí, amb dificultats per relacionar-se. Hi ha dies que torna a casa molt satisfeta quan algú l'abraça tot agraint-li “gràcies a tu que tinc xicota”. “Tots som diferents”, sentencia la directora de Ludàlia. També tots els qui pateixen aquesta mateixa malaltia; calen suports molt diferents d'uns usuaris de Ludàlia a d'altres. Ferrer insisteix a tractar els membres de Ludàlia com a adults. Perquè només hi poden entrar a partir dels 18 anys. La voluntat és eliminar la infantilització habitual, així com la compassió, de la resta de la societat. Davant d'aquesta, diversitat cal aprendre a conviure. Ella parla amb Pol López, l'actor que fa de Christopher, com si fos el personatge: “Hauries de venir a la discoteca.” Tot i ser de tracte distant amb els altres, sí que disfrutaria, ni que fos sol, amb la música, raona Ferrer. Al Christopher del muntatge l'enrampa el contacte físic amb els altres, és molt poc sociable tot i ser un geni en càlculs matemàtics. Consol Ferrer admet que és molt dur no poder comunicar-se amb algú que no aguanta la mirada. Ho diu com a mare que, afortunadament, disfruta d'un Martí molt sociable.

Treballar a la fundació Ludàlia, tot i els èxits i les satisfaccions personals, pot ser molt dur. Com quan es veu que la família no té recursos per poder donar l'autonomia necessària al seu fill (com ara que pugui viure en un pis compartit, amb formadors o que pugui anar a la discoteca setmanalment). Encara és pitjor quan s'entrevista amb una parella, com la del muntatge, esgotada, al límit: “Em destrossa l'ànima.” Ferrer assegura que un dels aprenentatges en aquesta fundació ha estat a “no jutjar”.

El seu Martí té ganes de tornar a un pis compartit. Hi ha aspectes que difícilment podrà entendre mai. Com ara el valor dels diners. Sap que és un privilegiat. Els seus pares li ho repeteixen, perquè han pogut donar-li tot el que ha necessitat, però no sempre tots els pares ho poden fer: “Un dia ens va preguntar si érem rics. El vam advertir que els diners no es podien llençar tampoc i que hi ha gent que en necessita.”

Al Martí li agrada sentir-se útil i, per això, sempre atén els companys més fràgils que ell del centre d'ocupació. Si de dilluns a divendres viu al pis compartit, el cap de setmana torna a casa dels pares, amb el seu espai de sempre: “Li dóna molta seguretat.” Un confort de què, certament, no disposa el Christopher d'El curiós incident... La mare s'escapa amb el veí i el pare s'inventa que ella s'ha mort. Li ho haurà d'amagar, tot i el dolor de no permetre-li un contacte que el Christopher necessitaria. Corregir l'error afebliria la relació entre ell i el fill. Recuperar-la, més tard, significarà fer un perillós viatge en transport públic. El Martí entén què és la mort. Quan es va morir la iaia, la mare li va dir que “havia pujat al cel”. Ell li va dir: “No diguis bajanades”, que s'havia mort. Des de llavors, sempre ha anat als funerals i, a vegades, als enterraments. No sempre ho accepta dòcilment. Quan es va morir un tiet, amb qui es feia molt, es va empipar i va insultar llargament.

Un dels riscos evidents d'El curiós incident... és tractar amb prou sensibilitat el cas del Christopher, no fer-ne un melodrama. En cap moment, els actors esmenten la malaltia. La Consol fa molt temps que va llegir el llibre. No en fa tants, ho va fer Mireia Aixalà, que si va començar fent un desplegament de papers (les dues temporades al Teatre Lliure) ara s'encarrega de fer de la psicòloga (substituint durant unes setmanes Marta Marco, que tornarà a interpretar-la al final de l'estada). “L'obra de teatre es deixa coses, però és molt fidel”, celebra Aixalà. La Consol admet que és bo aprofitar l'humor surrealista, i un punt cínic, que es produeix amb les sortides del Martí. Quan se'n va a dormir, diu: “Tinc cara de son; me'n vaig a dormir”, i no diu pas “tinc son”. Ara, aquesta és una sortida que està instaurada còmicament a casa. El Christopher també esquitxa amb anècdotes similars el muntatge. És una peça que els familiars celebren, asseguren tant l'actriu com la directora de Ludàlia; “en cap moment és irrespectuós”. La Consol recorda que tots els personatges de l'obra “fan el que poden”. “Efectivament –rebla el clau Aixalà–. Nosaltres sempre diem que són bones persones i fan fins on poden.” “És que el dolor pot ser tan gran que et satura”, hi insisteix Ferrer. Per això demana molta cautela en escoltar familiars de discapacitats: “Tot s'ha d'admetre; a excepció d'agressions o accions similars, és clar.”

El Christopher s'atreveix a parlar amb alguns veïns. Pocs. Quan el Martí es va fer gran, la Consol va anar a totes les botigues del barri advertint que el seu fill no entenia el valor dels diners. Que no li venguessin res, si no duia diners a sobre. El Martí no té guardiola (que és un concepte infantil); s'ho guarda en una caixa. Un dia va comprar una pizza per telèfon amb diners dels estalvis. Va ser una gran satisfacció (i sorpresa)per als pares. El següent cop que ho va provar, el transportista es va guanyar un reguitzell d'insults (la manera de reaccionar del fill quan hi ha algun fet que no pot entendre, que el trasbalsa). Es veu que no tenia prou diners a la caixa. Ara, la mare (que va felicitar el venedor per no haver regalat la pizza al fill) ja li ha ensenyat que només pot demanar pizza si té un bitllet de 20 euros a la caixa.

El món és massa complex per a molts companys del Martí. Ell, per exemple, no entendria l'argument d'El curios... A Ludàlia van fer una adaptació de Romeu i Julieta. Un actor no entenia que l'acció succeís a Verona. Sempre deia que era a Prades (que és on estiueja). Va ser impossible corregir-lo. Es va decidir, doncs, que l'acció d'aquella versió succeís a Prades, per a satisfacció de l'actor amateur.

El Christopher s'enamora de la seva psicòloga. És normal, admet Consol Ferrer, perquè és la persona que l'entén. Als pisos tutelats, sovint es produeix aquesta situació. Aquests joves els marquen distància aclarint que ells són formadors i que ja tenen xicota, per exemple. A El curiós incident... la psicòloga és la que narra el que ha viscut el Christopher; l'acció és com si l'espectador entrés dins del cervell del noi. Sovint, una acció senzilla pot ser un daltabaix emocional per al Martí. Perquè no ho pot concebre. Com ara el dia que una motorista li va donar un cop i el va fer caure. Ella no es va aturar i ningú no el va socórrer. La ràbia i el dolor els va desviar als insults. I la família va necessitar molta mà esquerra per entendre què era el que no li havia agradat, quin era el capítol que no havien viscut amb ell. El Martí sovint anomena la mare Consol i el pare, “el teu marit”. Nomes quan està dolç treu el “mami” i, sobretot, si parla per telèfon. També hi ha lloc per a les bromes. “T'estimo molt”, diu ella; “jo, no”, respon ell; “ho sabia”; “em buscaré una altre mare”; “que bé, així podré descansar una estona”, es diuen. I riuen. Conviuen.