“Els de Calella no ens hem mogut prou pel Golfet”

La meva mare era calellenca i el meu pare, de Palafrugell. Fins als 7 anys vaig viure a Palafrugell, i veníem a passar els mesos d'estiu a ajudar els avis amb l'hotel i el restaurant, però després ja ens vam instal·lar tot l'any a Calella. Fins als 10 anys vaig anar a l'escola, que encara n'hi havia, d'aquelles que englobaven en una classe nois i noies de diverses edats. I després, el batxillerat, anant i tornant cada dia en bicicleta a Palafrugell. Quan vaig acabar, amb 16 anys, el meu mestre em va proposar que anés a la universitat, però jo em volia dedicar a l'hostaleria i me'n vaig anar a formar-me a una escola de Suïssa.

A més de l'estada a Suïssa, com que veia que els idiomes i els costums de cada país eren importants, vaig aprofitar alguns hiverns, quan tancàvem, per viatjar a Anglaterra i Alemanya, aprofitant les coneixences entre els clients i treballant en restaurants d'hotels. Era dur, perquè al principi només xampurrejava poques paraules, però tampoc era qüestió de barrejar-se amb els espanyols, perquè, si no, no aprenies.

Als anys seixanta, els meus avis van ampliar l'hotel inicial de les voltes aprofitant el terreny de l'annex. I hi vaig estar vinculat fins al 1973. Era un altre sistema de treballar, tant la clientela com el funcionament de l'hotel. La temporada en aquella època era més llarga, de Setmana Santa fins a la Mare de Déu del Pilar. Ara sempre es demana, però aleshores teníem molts hostes estables fora dels mesos d'estiu. Estrangers d'Alemanya, Anglaterra, França...

Era un turisme maco; s'establien vincles, parlaves de com els havia anat l'hivern. I, com que hi passaven tot el dia, per dinar i per sopar, s'establia un tracte de proximitat que ara es troba a faltar. Alguns clients et demanaven que els tornessis a posar a la mateixa habitació de l'any passat. També treballàvem amb algunes agències, que et portaven autocars plens d'estrangers fora de temporada i ens permetien anar fent. Quan hi va haver hotels més grans en altres poblacions, van anar a altres llocs, però molts dels primers continuaven venint en cotxe pel seu compte.

Calia ser-hi present tot l'any. Però, quan em vaig casar i van venir els fills, vaig haver de decidir: o hostaleria o família. I em va saber greu, perquè ho portava bastant a la sang.

Crec que el boom turístic a la Costa Brava no va començar igual a tot arreu. Calella tenia unes característiques especials, un poble de pescadors on molts visitants valoraven aquesta activitat. En els inicis a les voltes, una vegada, per exemple, ens vam trobar dues turistes americanes que van treure els llits de l'habitació al balcó, per despertar-se quan sentien els primers motors de les barques i l'arribada dels pescadors al Port Bo. Molta gent del país venia a l'estiu i llogava una casa durant dos o tres mesos als pescadors. Alguns ja els encarregaven que els guardessin llagostes o que els portessin a altres cales amb les barques. I, a la llarga, com que la pesca era un ofici dur i molts pescadors es trobaven sense relleu generacional, aquestes mateixes relacions van fer que moltes de les barraques i cases acabessin en mans dels estiuejants. Amb els diners, es podien construir cases a l'interior i retirar-se. Això va començar als anys cinquanta, també amb l'arribada de més barcelonins, que eren força més exigents que els estrangers.

Després dels primers tres hotels, que eren petits i familiars, en van arribar alguns més. Però els ha costat reeixir. Potser perquè, a més de les segones residències, també hi havia molta gent que llogava habitacions en cases particulars durant la temporada. Són coses que avui ja s'han perdut.

Sí... La meva neta, que té deu anys, explicava en una redacció d'escola que Calella és preciosa, però la llàstima és que a l'agost hi ha tanta gent que preferiria marxar a un altre lloc més tranquil, i que a l'hivern és un desert. Els més vells han desaparegut i, de joves, no n'hi ha gaires que s'hi quedin. És el mateix fenomen que va succeir amb els pescadors. El meu cas és una excepció, perquè vaig trobar l'oportunitat de viure-hi. Però, per exemple, falta comerç a l'hivern i, per dur els petits a l'escola, has d'anar a Palafrugell. L'escola vella era massa petita i, quan va caure part del teulat, va ser el moment per tancar-la definitivament. És més fàcil viure a Palafrugell.

Em van enganxar! La política no m'interessava gens: el meu pare se'n reia i em preguntava què hi anava a fer, si jo sempre obria el diari just allà on s'acabava la informació sobre política. Érem amics amb Carles Sentís, que en aquells anys havia entrat a la UCD d'Adolfo Suárez, i en va convèncer uns quants per fer una candidatura en defensa del vessant turístic, les platges i els interessos de Calella. Em van dir que seria una llista d'independents, però adscrita al partit perquè hi hagués diners per pagar la campanya. I jo volia anar pel mig, però hi va haver baixes i vaig acabar de número tres, que van ser els regidors que van sortir. Així és com va començar el primer dels meus més de 20 anys a l'Ajuntament, dels quals guardo un molt bon record.

Quatre anys més tard, els de Convergència em van convèncer per anar amb ells. I, el 1987, fins i tot em van escollir com a cap de llista. La meva dona em deia que, si sortia d'alcalde, amb ella no hi comptés. Per sort, en aquest sentit, no va passar. És curiós, però per a mi van ser els millors quatre anys, a l'oposició; estàvem molt ben avinguts, i vam acabar guanyant el 1991.

El pitjor va venir en aquest quart mandat [1991-95], de número dos de la llista, darrere de Frederic Suñer i amb majoria absoluta per a nosaltres. Però va ser quan vaig acabar plegant abans d'hora i no hi vaig tornar fins al 2003. Són bones les majories absolutes? De vegades no. També hi va influir que no ens coneixíem amb bona part del grup, perquè havia estat una temporada convalescent. Vaig plegar perquè considerava que no estàvem fent moltes de les coses que dèiem en el programa i durant la campanya.

Amb en Lluís ens les vam tenir, sobretot en el mandat en què ells van obtenir majoria absoluta, amb nou regidors, i nosaltres estàvem sols a l'oposició, amb vuit. Sempre perdíem les votacions, no hi havia gaire emoció. Però després d'una dècada allunyat de la política, vam coincidir en diversos actes. I un dia, després d'un enterrament, van recordar a Medir les picabaralles que havíem protagonitzat en el ple i ell va dir convençut: “Segur que ara no ens discutiríem.” Mesos després, em va trucar perquè preparava la llista de L'Entesa, vaig acceptar i el cert és que ens vam entendre bé.

En el pla general anterior, no hi vaig participar, perquè aleshores estava a l'oposició. Però en el darrer, sí. Com a regidor d'Urbanisme. Recordo haver parlat amb infinitat de gent, entre privats i contractistes. Negociar, molt. Des dels que volien convertir sòl rústic en urbanitzable fins als pagesos que s'oposaven a requalificacions que teòricament els eren beneficioses per a la butxaca, però preferien conservar el seu mas o camp de conreu.

En política municipal, és una àrea delicada. Però el cert és que, durant tot el temps que vaig estar a l'Ajuntament, només una vegada m'hi vaig trobar: un veí em va insinuar que, des de l'oposició, no poséssim traves a fer un bloc de pisos amb dues plantes de públic a sota. Tampoc era una mala proposta, però el grup no ho veia bé. Encara que m'oferís un sobre, que vaig rebutjar rient, ens hi vam oposar.

Sí, però la gent se n'acabava assabentant. Fa molts anys, al meu pare, que feia temps que demanava obrir una finestra a la façana del restaurant i no se'n sortia, un contractista li va dir que anés a veure l'alcalde i li posés 1.000 peles a la butxaca. D'entrada, li va insistir que no podia ser. I al final ho va fer, “per les molèsties”. Al cap de pocs dies ja tenia el permís.

El pla el vam abordar en els anys de l'esplendor, quan els ingressos pressupostats cada any en llicències s'acabaven doblant o triplicant. Ens van criticar per haver obert massa sòl edificable, sobretot a la zona de la Fanga, i sí, admeto que potser va ser un error. Però, des del col·lectiu de joves, per exemple, una de les reivindicacions històriques sempre havia estat tenir unes sales de cinema. I crec que també ens vam equivocar no autoritzant un hotel de cinc estrelles a l'autovia de Calella. Podria haver portat més activitat i congressos durant tot l'any.

Un expresident, Joan Cortey, va haver de plegar perquè a la feina el van destinar una temporada a Madrid. Ningú hi volia entrar i jo vaig acceptar. M'hi vaig passar 11 anys a la presidència, del 1989 al 2000.

No, perquè als inicis era l'Associació d'Amics de Calella; bàsicament era gent de fora, barrejada amb alguns d'aquí. Era una altra època, en què per aconseguir coses depenies de governadors civils i estaments del règim. No hi havia aigua corrent, ni telèfon públic –només una cabina a l'estiu–, l'electricitat marxava sovint... I, si no tenies influències, tot quedava igual. Més endavant també vam establir interlocució amb l'Ajuntament, i des de l'oposició municipal i la presidència de l'associació vam aconseguir tirar endavant el local on hi ha la seu de l'entitat, que també ha servit per a l'oficina de Correus, la Creu Roja i per organitzar activitats municipals.

S'ha imposat la visió d'un gran muntatge televisiu, publicitari, rendible per als comerciants... Però s'ha desvirtuat. Cada any sentim la frase “el marc incomparable del Port Bo”, però a la pràctica no es veu, perquè, entre les graderies, els vaixells i l'escenari, gairebé ni es veu. Jo soc més de les cantades dels inicis.

L'alcalde, el regidor d'Urbanisme, l'arquitecte i el secretari van venir al Consell de Gestió i Participació de Calella per defensar que tots els tràmits i la construcció eren legals. Molt bé, tampoc teníem elements per dir el contrari. Però després hem anat seguint els arguments de Salvem el Golfet i l'alcalde, que diuen que, si hi ha alguna irregularitat, només és per pocs metres: la cosa ja és diferent i aixequem les orelles. Crec que hi hem fallat tots, també la gent de Calella, que no ens hem mogut prou fins que no ho han fet els de la plataforma. Era un lloc sensible i calia extremar els controls, i si la torna era un tram de camí de ronda, n'hi ha d'empantanegats en molts altres llocs i s'hauria pogut esperar. És una vergonya, abans hi anava sovint a caminar i ara ho evito.