Quim Monzó, nu

Monzó va acceptar de bon grat –tot i que ara, diu amb sorna, ja n'està «fins al capdamunt»– que Julià Guillamon i l'equip de persones que s'han abocat a elaborar el llibre Com triomfar a la vida furguessin en la seva vida. Perquè ell més que ningú sap que és en la seva vida on hi ha els secrets i els enigmes de la seva obra, font de persuasió per a diverses generacions de lectors, escriptors i artistes. «Hi ha dues classes d'escriptors: els autors de best-sellers, que escriuen amb una plantilla, i els autors que escrivim només quan ens ve de gust i sempre amb una implicació emocional màxima. Tot el que escric neix de mi. Tot el que he escrit ha sortit de la meva vida personal», deia ahir Monzó a l'esmorzar de presentació del llibre, que s'ha publicat quinze dies abans de la inauguració de l'exposició que presentarà l'Arts Santa Mònica exactament amb el mateix anhel: donar una nova visió, més completa però sobretot més incisiva, de l'univers monzonià des de perspectives originals, algunes d'inèdites. El llibre i l'exposició són complements un de l'altra, i alhora són dos projectes autònoms.

Com triomfar a la vida –«qui és un triomfador?! Jo que he de treballar cada dia com un animal?! Fèlix Millet sí que és un triomfador!» exclamava Monzó–, és, per sobre de tot, un llibre d'essència visual. Guillamon el va alliberar de discursos tabarra, glosses ensucrades, textos llauna d'erudits... i de tot allò que mai hauria representat res de la personalitat de Monzó i que, sens dubte, ell hauria aprofitat per fer-ne mofa. Li semblava que eren molt més potents, que deien molt més sobre qui és i qui no és Monzó, les fotografies de Pedro Madueño. El fotògraf confirmava ahir que, per una estranya raó, quan Monzó veu la seva càmera el deixa entrar «una estona dins del seu mur, que és molt més gran que el de Palestina».

Guillamon veu el llibre com una col·lecció de «petits tastets», això sí, molt ben lligats: s'aporten informacions biogràfiques i notícies sobre els anys de formació, s'enumeren les influències i les fonts, es mostren alguns dels mecanismes compositius i els referents visuals, s'analitza la llengua i l'estil i s'examina la possible influència de la síndrome de La Tourette en el procés creatiu.

Però tot plegat el lector ho anirà descobrint d'una manera lúdica. Per exemple, a l'apartat Tretze bars, Guillamon va demanar a tretze persones molt pròximes a Monzó (Jaume Vallcorba, Mònica Terribas, Ferran Torrent, Joaquim M. Puyal...) un escrit amb unes normes estrictes: que retratessin Monzó en un moment de la seva trajectòria relacionat amb un aspecte de la seva obra literària o periodística i presentant-lo en un bar. Al filòleg Magí Camps se li va fer un encàrrec que tampoc és dels usuals: comparar dos fragments de les dues edicions de Benzina, comparar la versió castellana i la catalana d'un article i comparar un fragment de Music for Chameleons de Truman Capote amb la traducció de Monzó. Guillamon també va fer jugar de valent la neuròloga Àngels Bayés, que aporta reflexions inestimables sobre la relació entre el geni literari de Monzó i els seus tics.

El disseny del llibre el signa America Sanchez, a qui Monzó no dubta ni un segon a qualificar com «el millor dissenyador d'aquest país». Monzó, amb antecedents en el disseny gràfic, va ser radicalment crític ahir amb els dissenyadors de renom «que només es preocupen de deixar la seva empremta personal». Ell, va remarcar insistentment, prefereix els dissenyadors camaleònics com ara America Sanchez, que sí que saben reconèixer i adaptar-se a les necessitats dels diferents productes.