3a DIVISIÓ
Al Manlleu li toca celebrar un èxit aquest any
El Manlleu confia repetir l'èxit esportiu coincidint amb tres bons records
El club i la ciutat de Manlleu estan molt il·lusionats amb la possibilitat de disputar aquest any la fase d'ascens a segona B. La directiva enguany va confeccionar un equip amb potencial per aconseguir-ho, i quan encara queden onze partits, els de Francesc Cargol són cinquens a dos punts del quart. La possibilitat de fer festa grossa aquest any coincideix, metafòricament, amb tres efemèrides de grat record per a la família del Manlleu, com si alguna cosa els digués que aquest any toca destapar el cava un altre cop després de tants cursos.
Fa just deu temporades que Quim Ayats, en l'any del seu debut en una banqueta, i contra pronòstic, va aconseguir el primer títol de lliga de la història del club, i va disputar l'última fase d'ascens a segona B. Vint anys enrere trobem l'últim ascens de categoria, a segona B; sense jugar play-off, ja que només pujava el primer, va aconseguir pujar de rebot. Aquell ascens va ser l'inici de cinc temporades de somni, amb tres fases d'ascens a segona A, i que van acabar, fa 15 anys, amb l'última fase d'ascens desaprofitada. Mai el Manlleu ha tornat a estar tan a prop de la divisió de plata del futbol estatal.
I fa 5 anys, la creu.
TRES EFEMÈRIDES PER RECORDAR
FA 20 ANYS
1988/89 Tercera divisió
Últim ascens, a 2a B
Comentari: és l'últim ascens de categoria del Manlleu. Aquella temporada encara no hi havia play-off i només pujava el primer, però van ascendir com a segons de rebot.
FA 15 ANYS
1993/94 2a divisió B
Última fase d'ascens a 2a A
Comentari: va ser la tercera fase d'ascens en quatre anys –l'època daurada–, i la última ocasió en què el Manlleu va tenir a l'abast jugar per primer cop a la divisió de plata, però van fallar.
FA 10 ANYS
1998/99 Tercera divisió
Últim títol de lliga, i última fase d'ascens a 2a B
Comentari: quan ningú s'ho esperava, el Manlleu es va proclamar campió de tercera. En la fase d'ascens va caure derrotat cruelment en l'última jornada.
L'últim ascens que figura en el palmarès del Manlleu és de fa 20 anys, i el va aconseguir de rebot. Aquella temporada encara no s'havia inclòs la novetat de la lligueta d'ascens per decidir els ascensos de tercera i segona B, i només pujava el campió de cada categoria. El campió va ser el Girona i tenia l'ascens assegurat, però aquell any el subcampió, el Manlleu, també va tenir premi, ja que el descens del Barça Atlètic de 2a A a 2a B, obligava al Barça Amateur –que s'havia salvat– a baixar de 2a B a tercera. Això va deixar una plaça de 2a B lliure, tot i que no va ser fins a mig estiu que la federació espanyola no va confirmar oficialment que aquella plaça seria per al Manlleu com a subcampió del grup 5 de tercera. La FEF va mantenir la incertesa fins al 5 de juliol perquè tenia dubtes sobre qui s'havia de quedar la plaça, però al final es va imposar la lògica i va ascendir el segon classificat del grup català. Així va néixer el dream team d'Osona, ja que va coincidir en el temps amb les quatre lligues del Barça amb Johan Cruyff a la banqueta. «De fet, la base de l'equip de l'any de l'ascens de fa 20 anys, format per jugadors de la comarca d'Osona, es va mantenir en els anys daurats a 2a B amb els 3 play-offs a 2a A, per mi aquesta va ser la clau de l'èxit», explica Toni Barnils, l'ànima d'aquell Manlleu que va estar a punt de tocar el cel amb els dits. Barnils va arribar amb 24 anys al club quadribarrat i el seu nom va lligat a aquelles temporades màgiques.
La primera meitat de la dècada dels anys noranta va ser l'època daurada del Manlleu, amb tres lliguetes d'ascens a segona A en quatre temporades. La primera va ser la 1990/91, com a tercer classificat, i els osonencs van estar a punt de pujar, ja que en l'última jornada havien de guanyar al camp del Recreativo i esperar que el Real Madrid B perdés. El filial blanc va perdre a casa, però el Manlleu també ho va fer a Huelva, i va pujar el filial. La segona va ser la temporada següent (1991/92) com a subcampió, però no va tenir tanta sort, i aviat es va quedar sense possibilitats d'ascens.
I del darrer cop que el Manlleu va tenir la segona A a l'abast fa 15 anys, la temporada 1993/94, i també com a subcampió. El Manlleu va quedar enquadrat en un grup amb el Numància, Langreo i l'Extremadura, i la lligueta va ser molt igualada i amb molts empats. De fet, en l'última jornada tres equips podien pujar, però els que més possibilitats tenien eren l'Extremadura i el Manlleu, empatats a sis punts. El Manlleu va empatar a casa amb el Numància i va perdre la tercera oportunitat d'ascens a segona A. «Per mi el primer play-off va ser el que ho vam tenir més a prop, era el primer i ho vam viure intensament. Si aquell cop haguéssim sigut més ambiciosos... era l'any per fer el salt. D'això te n'adones amb el temps, però. El que més greu em sap és que l'ascens a segona A hauria suposat un major reconeixement a la feina feta durant aquells cinc anys», conclou Barnils (a la foto, darrere).
El Malleu es va proclamar campió de lliga en l'última jornada i per sorpresa, després d'una temporada en què l'objectiu era la permanència per la marxa de pesos pesants del vestidor, a més del tècnic Julià Garcia, i que el club confiés l'equip a un jove de 31 anys: Quim Ayats. El Manlleu es va assegurar una plaça de play-off en la penúltima jornada, però faltava el colofó, el títol de lliga, que van aconseguir-lo en una última jornada d'infart en què van superar el líder, el Premià.
En la lligueta d'ascens, al Manlleu li va tocar el Llorca, l'Alcoià i l'Atlètic Balears. Va fer una gran lligueta i va arribar líder a l'última jornada, i depenent d'ell mateix per ascendir. Però aquest cop li va tocar patir el que li havia passat al Premià pel títol de lliga. Els de Quim Ayats van perdre 1-0 a El Collao d'Alcoi, tot i que l'Alcoià no s'hi jugava res, i el Llorca va guanyar al camp de l'Atlètic Balears (3-0). En canvi el Premià sí que va ascendir a 2a B. «En el play-off es van notar les mancances que teníem com a plantilla, però tot i així vam arribar a l'última jornada de la lligueta líders amb dos punts més que el Llorca, que ens quintuplicava el pressupost. Al final del partit d'Alcoi va ser un drama, tothom plorant sobre la gespa», recorda Quim Ayats, ara tècnic del Premià, curiosament.